El vampir original del cinema torna a la pantalla per Nadal

"Per què parles d’amor quan en realitat vols dir sexe?", sembla que vulgui preguntar el malèfic Compte Orlok que habita el Nosferatu de Robert Eggers al seu cosí germà Dràcula. De fet, més que en la versió no autoritzada de la novel·la de Bram Stoker que F.W. Murnau va convertir en clàssic del cinema silent el 1922, la pel·lícula sembla agafar com a referent (o, millor dit, com a rival a batre) el Dracula que Francis Ford Coppola va estrenar el 1992, disputant-li la corona de refinament estètic i plantejant una esmena a la concepció romàntica-melancòlica de la figura del vampir, que en realitat va ser definida per un altre Nosferatu, el que va realitzar Werner Herzog amb Klaus Kinski a la dècada dels setanta. Eggers reivindica el dret del vampir de ser una mala bèstia, però afegint, com a matís clau, la possibilitat que el menyspreu no sigui simplement una força externa, sinó una manifestació de desitjos inconfessables.

La idea s’apunta ja a l’inici de Nosferatu, que comença en el punt exacte on acabava l’opera prima d’Eggers, La bruixa: amb una heroïna rodejada d’ombres, acceptant (suplicant, de fet) l’abraçada de la foscor. A partir d’aquest moment, cada nou atac que pateix la protagonista, Ellen, quan Orlok viola la seva ment, entrellaça la torbació amb convulsions i gemecs orgàsmics; una voluptuositat que Lily Rose-Depp du fins a la incomoditat amb gest convenientment animalitzat. Aquesta dualitat entre l’esglai i l’excitació és un reflex de la mirada d’Eggers, que mai havia gaudit de manera tan evident posant en escena els codis del cinema de gènere, dels detalls més morbosos (la plaga de rates, motiu heretat de Herzog) al foc que ho purifica gairebé tot i, sobretot, filmant la nit com un bany de plata lunar que tot ho revela, les fantasies i també els malsons.