Mentre esperem 'Twin Peaks'... els malsons musicals de David Lynch (amb 'playlist')
El 21 de maig s’estrena la tercera temporada de 'Twin Peaks'. Sens dubte, un dels trets més característics de la sèrie de David Lynch és la seva banda sonora. És un bon moment per recordar la relació especial que el realitzador nord-americà manté amb la música
Molts creuen que les seves pel·lícules no tenen ni solta ni volta. El que està clar és que David Lynch no deixa indiferent a ningú. I un dels elements que contribueixen a crear els seus mons pertorbadors és la música. És un dels directors que cuida millor aquest aspecte, no només en la tria de cançons, sinó en la seva participació directa a les bandes sonores, al costat del compositor Angelo Badalamenti, a qui considera “un germà”.
En el seu llibre Atrapa el pez dorado (Random House, 2008), Lynch explica com intervé en la creació: “M’agrada seure al seu costat a la banqueta del piano. Jo parlo i l’Angelo toca. Acompanya les meves paraules. I, d’alguna manera, mitjançant aquest procés, acaba trobant alguna cosa”. Així va sortir el tema de Twin Peaks (1990-1991 i 2017), mentre descrivia un bosc fosc.
Badalamenti va iniciar la seva col·laboració amb Lynch amb Vellut blau (1986), i ha participat gairebé a tots els seus projectes: els films Cor salvatge (1990), Twin Peaks: Els últims dies de Laura Palmer (1992), Carretera perduda (1997), Una història de debò (1999) i Mulholland drive (2001), i les sèries On the air (1992), Hotel room (1993) i Twin Peaks. Només ha estat absent a Eraserhead (1977, amb sons industrials de Lynch i Alan R. Splet), L’home elefant (1980, amb score de John Morris), Dune (1984, amb Toto) i Inland Empire (2007, a càrrec de Lynch).
Quan treballa amb el creador de Laura Palmer, el compositor novaiorquès es mou entre dos extrems oposats: les atmosferes fosques i el jazz sensual. Un exemple molt clar d’això últim és l’Audrey’s theme de Twin Peaks. Al volum col·lectiu Regreso a Twin Peaks (Errata Naturae, 2017), Michael Chion opina que aquest tema “crea una espècie de distància urbana, sofisticada i hipnòtica, i podria haver estat signat per Henry Mancini per a una comèdia de Blake Edwards”.
I és que si s’hagués d’escollir l’obra més representativa de Badalamenti, sense dubte seria Twin Peaks. Com diu Javier Memba a David Lynch. El onirismo de la modernidad (Ediciones JC, 2017), aquí “va aconseguir la seva plena sintonia amb el realitzador gràcies a un fet simple: no hi havia cap cançó aliena implicada dramàticament en la narració”.
Cançons des del fons de la ment
Paral·lelament al paper decisiu de Badalamenti a l’obra de Lynch –al marge del cinema, van fer Industrial Symphony No 1 (1990), un concert-performance de Julee Cruise–, les cançons hi tenen un especial protagonisme. A David Lynch por David Lynch (Alba, 1998), el director opina que “tothom, fins i tot el més maldestre, pot agafar una cançó i ficar-la en una pel·lícula. El que em sembla genial és quan no és només una cosa superposada. Ha de tenir determinats ingredients que se submergeixin dins la història fins a formar-ne part”. Dennis Lim, a David Lynch. El hombre de otro lugar (Alpha Decay, 2017), va més lluny a l'hora d'afirmar que utilitza tonades pop perquè “com a dipositàries d’anhels sepultats que en tocar-los poden detonar de maneres misterioses, accedeixen directament a la psique de l’espectador”.
Les cançons que el realitzador de Missoula escull pertanyen a estils molt diversos: pop dolç dels 50 i els 60 (Little Eva, Linda Scott), rockabilly (Gene Vincent), jazz (Jimmy Scott, Milt Buckner), country (Ketty Lester), bossa nova (Antonio Carlos Jobim), rhythm’n’blues (Koko Taylor, Them), rock alternatiu (The Smashing Pumpkins) i industrial (Rammstein, Nine Inch Nails) i speed metal (Powermad), sense oblidar artistes inclassificables (Beck) i clàssics (Chris Isaak, Lou Reed, David Bowie). Amb tot, té una especial predilecció per Elvis Presley (Love me, love me tender) i Roy Orbison (In dreams; Llorando). Per això, una vegada va declarar que l’esdeveniment més important del segle XX va ser el naixement del rock’n’roll.
Un tret molt remarcable del seu segell personal és que quan incorpora actuacions musicals, sempre estan envoltades de misteri, de situacions dramàticament molt potents que fins i tot provoquen un gir a la història. Recordem-ne tres exemples: les interpretacions de Dean Stockwell (In dreams) a Vellut blau, Jimmy Scott (Sycamore trees) a Twin Peaks i Rebekah Del Rio (Llorando) a Mulholland drive s’emmarquen en una atmosfera pertorbadora de malson.
Experiments de blues industrial
Amb la seva fascinació per la música, era obvi que un personatge tan polifacètic acabés gravant els seus propis discos. Al llibre Beyond the beyond. Music from the films of David Lynch (Hat & Beard, 2016), afirma: “No soc un músic i estic dins el món de la música, però sempre és un experiment. Dean Hurley [el seu col·laborador habitual] i jo no anem de gira, no actuem, però fem música a l’estudi. Així que sento moltíssim respecte i amor pels músics”.
El 2001, amb el guitarrista John Neff, va editar el disc BlueBob, on ajuntava la sonoritat industrial amb la cruesa del rock’n’roll primitiu i el blues. Després, amb el seu propi nom ha publicat els àlbums Crazy clown time (2011) i The big dream (2013), a més d’un grapat de singles, seguint amb un so similar amb elements electrònics, tocant la guitarra i manipulant la seva veu.
El seu “respecte pels músics” s’ha traduït en col·laboracions amb Julee Cruise, a qui va produir i coescriure amb Badalamenti Floating into the night (1989) i The voice of love (1993); la cantant i violinista Jocelyn Montgomery a Lux Vixens (1998), una reinterpretació dels versos de l’escriptora Hildegard von Bingen, i Chrysta Bell, a qui va escriure i produir This train (2011) i Somewhere in the nowhere (2016). Altres projectes són Polish night music (2007), amb el pianista Marek Zebrowski; The air is on fire (2007), muntatge sonor per a l’exposició que la Fundació Cartier de París li va dedicar; Fox bat strategy. A tribute to Dave Jauregui (2009), i el llibre disc Dark night of the soul (2009), de Danger Mouse i Sparklehorse.
D’altra banda, ha realitzat clips de Chris Isaak, Rammstein, Nine Inch Nails i Interpol, i el 2011 va dirigir el film concert Duran Duran Unstaged. També ha remesclat Moby, Zola Jesus i Agnes Obel. A més, diversos músics han participat com a actors als seus films: Sting, David Bowie, Chris Isaak, Henry Rollins o el mateix Badalamenti. Al repartiment de la tercera temporada de Twin Peaks s’anuncien els noms de Trent Raznor, Eddie Vedder, Sky Ferreira, Chrysta Bell, Rebekah Del Rio i Sharon Van Etten.
Versions des de mons paral·lels
Un univers musical tan complex com el de Lynch ha donat peu a moltes versions de cançons utilitzades a les seves obres. De peces de Twin Peaks n’han fet adaptacions Moby (a Go va afegir fragments del tema de Laura Palmer), The Wedding Present i Xiu Xiu (l’àlbum Plays the music of Twin Peaks, del 2016). I In Heaven (Lady in the radiator song), de Eraserhead, ha estat interpretada pels Pixies i Bauhaus. Més ambiciosos van ser Thomas Truax amb Songs from the films Of David Lynch (2009) i Tuxedomoon & Cult With No Name amb Blue Velvet revisited (2015).
Però l’homenatge més gran es va celebrar l’1 d’abril del 2015 a l’Ace Hotel Theatre de Los Angeles, amb The Music Of David Lynch, concert a benefici de la seva organització de meditació transcendentalThe Music Of David Lynch. En aquest espectacle, editat en doble vinil el 2016, hi van participar Donovan, Tennis, Jim James, Karen O, Moby, Lykke Li, Zola Jesus, Wayne Coyne, Duran Duran i, naturalment, Badalamenti, Chrysta Bell i Rebekah Del Rio.
Per rematar la panoràmica sobre Lynch i la música, una última curiositat: Michael J. Anderson, el nan de Twin Peaks, també tenia una banda de rock a Nova York anomenada Wayward Gene And The Natural Selection. Però a internet no n’hi ha cap rastre. Llàstima, perquè seria digne de veure alguna foto o vídeo dels seus concerts.