Cinema i xocolata: la tradició gironina que cada any emociona

GironaEl Cinema Truffaut de Girona és, ben segur, l'única sala al món que, des del 2008, cada 22 de desembre projecta la pel·lícula Que bonic que és viure de Frank Capra en versió original subtitulada. A més, ho fa sempre davant d’un públic de totes les edats absolutament entregat i fidel que, any rere any, esgota totes les localitats de la sala. I la sessió d’aquest dijous 22 no va ser cap excepció, ja que ràpidament es va omplir de famílies, amics i parelles amb ganes de commoure’s amb l’emotiva història del banquer entranyable, interpretat per James Stewart.

En la presentació prèvia, Salvador Garcia-Arbós i Guillem Terribas –principals dinamitzadors de l’esdeveniment– feien alçar la mà als espectadors que no havien vist mai el títol de Capra. Eren gairebé la meitat i venien amb la il·lusió de descobrir per primera vegada aquest clàssic del cinema de Hollywood, estrenat el 1946. La resta d’assistents, molts dels quals recurrents a la cita, amb les imatges més o menys recents a la memòria, tornaven pel plaer de reviure la història en pantalla gran. Entre el públic, l’expresident de la Generalitat Quim Torra, que feia quatre anys que intentava acudir a la projecció però mai trobava l’ocasió, i l’actor Sergi López, que just ahir celebrava el seu aniversari i va escollir Que bonic que és viure com a fi de festa. 

La pel·lícula narra la vida de George Bailey, responsable d’una empresa d’emprèstits humil i de proximitat que, per culpa de la mala jugada d’un magnat especulador, està a punt de fer fallida. “És molt injust i frustrant veure com algú que obra amb bona fe és perjudicat per un empresari ambiciós que no té escrúpols”, deia a la sortida l’Helena, poc acostumada a veure pel·lícules de cinema clàssic, que venia per primera vegada acompanyada d’una espectadora habitual. Davant d’aquesta situació, el protagonista, desesperat per no poder mantenir la seva família, durant la nit de Nadal s’intenta suïcidar, però un àngel de la guarda caigut del cel li fa veure totes les coses bones per les quals mereix viure. L’aparició de l’àngel anticipa el final sensiblement commovedor del film, que acaba amb una mostra sincera i generosa de solidaritat per part tots els amics de la família de George Bailey. 

Capra continua tocant la fibra

“He vist la pel·lícula 10 vegades, la majoria al Truffaut, però aquest final em continua tocant la fibra”, reconeixia la Mariona. I continuava: “Sempre intento aguantar la llagrimeta fins que, a l’escena final, el germà del protagonista li diu que l’ajuda dels amics el converteix en l’home més ric del poble. Aquí ja em trenco”. I és que, certament, Capra és infal·lible: per molt que passin els anys, la tendresa humanista del seu relat, que no és excessiva ni lacrimògena, sinó precisa i certa, no caduca i continua colpint les velles i noves generacions. 

Finalment, recollint el testimoni del final solidari, el Truffaut convida al públic, que no paga entrada, a fer una donació als projectes de Càritas de Girona. I, després, s'ofereix a tothom xocolata desfeta, coca i vi calent amb canyella i espècies –el mateix que veu l’àngel de la guarda–. Així, la tradició, que va començar com una trobada entre amics, s’ha convertit ja en una cita nadalenca ineludible per a molts gironins i gironines que, un any més, continuen renovant l’alegria de viure a través del cinema.