L’anhelat retorn a França d''Els tres mosqueters'

BarcelonaSi una cosa saben fer a França és conservar, reivindicar i esprémer a fons el seu patrimoni cultural. Per això sobten les sis dècades que ha deixat passar el cinema francès sense produir cap adaptació de la seva novel·la d’aventures de capa i espasa més emblemàtica i popular, un clàssic universal indiscutible. Els tres mosqueters (Bernard Borderie, 1961) va ser l’última versió francesa de la novel·la d'Alexandre Dumas, però aquest divendres n'arriba una de nova i ambiciosa de mena: Los tres mosqueteros. D’Artagnan, la primera part del díptic en què el director Martin Bourboulon ha dividit la novel·la. "Segurament han passat tants anys des de l’última adaptació francesa perquè pel mig se n’han fet moltes adaptacions anglosaxones i el mercat estava saturat –apunta Bourboulon per telèfon–. Però els productors i jo ens vam reunir i vam decidir que calia reivindicar el nostre patrimoni literari i connectar-lo amb el gran públic, sobretot ara que les sèries l’han familiaritzat amb les històries de protagonisme col·lectiu amb trames que s’entrelliguen".

Per descomptat, la nova versió està rodada en escenaris naturals de França i parlada en francès. "Els diàlegs de Dumas estan en registre formal, però no els volíem actualitzar perquè sonessin contemporanis sinó conservar la seva personalitat, amb una mica menys de rigidesa. De fet, ell també simplificava la llengua quan escrivia per al teatre". Al capdavant de l’adaptació hi ha dos dels actors francesos més internacionals: un Vincent Cassel magnífic com a Athos torturat i cínic ("Intenta ofegar els seus dimonis en alcohol, però amb el temps ha après a nedar", el defineix el seu amic Porthos) i una Eva Green sempre carismàtica com a Milady de Winter, potser el personatge més fascinant de la novel·la, una espia despitada i despietada –i amb la seva pròpia agenda– que cobrarà encara més protagonisme en la segona part del díptic, no en va titulada Los tres mosqueteros: Milady, que arribarà a finals d’any.

La versió de Bourboulon també destaca per la voluntat d’infondre realisme a la posada en escena per desmarcar-se de l’artifici habitual de tantes adaptacions prèvies. Això és present tant al vestuari i la caracterització dels personatges com al disseny i la planificació de les seqüències d’acció, que estan filmades en pla seqüència i no transmeten el virtuosisme amb l'espasa dels mosqueters sinó la visceralitat d’uns combats bruts, confusos i brutals. La il·luminació tènue de la pel·lícula incideix en l’aproximació naturalista de Bourboulon: "Volíem una pel·lícula més fosca, més arrelada a la realitat, i mantenir la coherència amb una època sense electricitat on els interiors s’il·luminaven només amb espelmes".

Un Porthos bisexual?

Els gestos de modernitat van més enllà: Porthos, que interpreta amb joie de vivre expansiva Pio Marmaï, porta el seu apetit insaciable més enllà de la taula i s’enllita amb dones i homes. També crida l’atenció el rei Lluís XIII que Louis Garrel encarna evitant la ridiculització del personatge que oferien algunes adaptacions prèvies. I el romanticisme eixelebrat de D'Artagnan (un correcte François Civil) el compensa la Constance de Lyna Khoudri, jove i sensible però no innocent. Però sobta veure Vicky Krieps interpretant una reina de França més ingènua i romàntica que la Sissi de L’emperadriu rebel. Han quedat fora de l’adaptació secundaris clàssics com el fidel Planchet i el pèrfid comte de Rochefort, però, en defensa de Bourboulon, no se’ls troba a faltar.

La decisió més contemporània, tanmateix, és segurament la divisió de la novel·la en dues pel·lícules, no tant pel fet en si –ja ho van fer Borderie el 1961 i Richard Lester en l’emblemàtica versió del 1973–, sinó per l’aposta per la serialitat que es desprèn del cliffhunger amb què es tanca la pel·lícula. Fins a cert punt, esclar, perquè el tancament final és l’omnipresent escena postcrèdits a l’estil de Marvel. "Era una picada d’ullet, ho admeto, ens semblava un detall simpàtic –diu Bourboulon–. Però també és una manera de reivindicar que el cinema espectacle no és un espai exclusiu del cinema nord-americà. A Europa també sabem fer cinema d’entreteniment per al gran públic amb escenes d’acció". De moment, han demostrat que sabem aixecar grans produccions: les dues parts de Los tres mosqueteros han costat 72 milions d'euros en total –és la pel·lícula francesa més cara de l’any– i en la seva estrena a França va recaptar 5,7 milions, una xifra important però molt inferior als 11,38 milions del debut francès de l’últim Astèrix.