A Irvine Welsh li agrada definir l’univers Trainspotting com una mena d'El Padrí a l’europea, perquè a més de la novel·la que va marcar els anys 90 gràcies a la pel·lícula de Danny Boyle, Welsh ha expandit el món del Renton, l'Spud, el Sick Boy i el Begbie en tres històries més: Porno (2002), Skagboys (2012) i The blade artist (2016). No hi ha gaires dubtes que el Renton i els seus col·legues no han aconseguit aixecar un imperi com el dels Corleone, però és cert que gràcies a les seves desventures amb les drogues i a la seva fotogènia es van convertir fa vint anys en herois d’una dècada assedegada d’icones pop.
Tot s’ha de dir: no sembla gaire probable que després de Trainspotting 2 s’atreveixin a continuar realitzant nous films de la franquícia literària de Welsh, donat el gir d’aquesta seqüela cinematogràfica, que, de nou en mans de Boyle, és encara més lletja i desagradable que la seva predecessora. Boyle mai ha sigut un gran esteta amb la càmera, però la lletjor d’aquesta segona part no té tant a veure amb la poca destresa cinematogràfica del cineasta com amb el cinisme amb què tots semblen afrontar la història i, sobretot, amb el fetitxisme del llegat Trainspotting en la cultura popular global. Trainspotting 2 és, en poques línies, una pel·lícula de desinflament posteufòric i, com a tal, ens recorda que fa temps que el cap de setmana i la festa es van acabar. No esperin grans hits i reunions d’amics amb alcohol, estupefaents i bogeries. Una mica d’això hi ha, però Trainspotting 2 és un treball que sembla que deliberadament fregui l’avorriment, com si en realitat el Renton i els seus companys no tinguessin gaire cosa per explicar-nos. Què queda de totes les festes de la Cool Britannia? De la diversió? De l’arrogància? En un Edimburg gentrificat i a les portes del Brexit, Welsh, Boyle i el guionista John Hodge ens recorden que el temps i les oportunitats passen fins i tot per als joves ídols generacionals.
Aquest discurs sobre fer-se gran, que no és sinònim de madurar, marca des de l’inici tota la pel·lícula i, encara que la història es construeix partint de Porno, Boyle torna una vegada i una altra a Trainspotting, utilitzant imatges de la cinta original gairebé en cada tram del relat. Potser per mandra, potser perquè Boyle creu que els protagonistes han de retre comptes amb el que van ser, aquest exercici de nostàlgia pot veure’s com l’enèsim exemple acomodatici de retromania cultural contemporània, però també com el moviment contrari: fer caure els mites i destruir-los per sempre.