Tots els homes sou iguals

Men, la personal incursió al folk horror d'Alex Garland, constitueix una mena de compendi de la seva obra. A la primera –i esglaiadora– part del film, Harper (Jessie Buckley, una de les actrius més audaces del cinema contemporani), una dona traumatitzada viatja a una zona rural d’Anglaterra. Com a Aniquilación, la naturalesa és mostrada amb un fulgor i una exuberància aclaparadors que no aconsegueixen eliminar, però, el seu aspecte amenaçador. Men extreu els seus millors moments d’aquest primer contacte, alhora alliberador i aterridor, de Harper amb un paradís verd que amaga atàviques deïtats paganes i laberíntics camins que porten a túnels al mig del bosc.

Com Ex Machina, Men és, a més, una reflexió, encara que massa literal, sobre els diversos mecanismes de domini dels homes sobre les dones en una cultura patriarcal. A Ex Machina, un altre relat sobre un procés d'alliberament femení, també hi havia homes, en plural, i el seu aspecte i tarannà diferent ocultaven amb prou feines una veritat: que, en relació amb el seu desig per la protagonista, tots dos eren molt semblants. A Men, Garland ha concretat aquesta idea amb una troballa brillant: els homes que pertorben o assetgen Harper són sempre el mateix, encarnat, amb adaptabilitat camaleònica, per Rory Kinnear. És una decisió valenta i provocadora, adjectius que descriuen a la perfecció una obra visualment aclaparadora, però amb una narrativa irregular, aixafada per una allau de simbolismes evidents –la poma del pecat original– i llastrada per una protagonista amb un arc dramàtic massa esquemàtic. Pot ser que a algunes els molesti el canvi de to de l'última part del film –un pandemònium d'efectes analògics i parts en cadena que parlen de la naturalesa cíclica de la misogínia–, però aquesta manera de trencar la sofisticació visual característica de les produccions d'A24 permet intuir un cineasta explorant els límits de la seva llibertat creativa.