'Todos lo saben', secrets i mentides a l’Espanya profunda
Després d''El passat', que transcorria a França, 'Todos lo saben' suposa una nova incursió d'Asghar Farhadi fora del seu Iran natal. En aquesta ocasió, un petit poble espanyol és el marc en què es desenvolupa el drama: la Laura (Penélope Cruz) torna a casa amb els seus dos fills per assistir al casament de la seva germana, i la desaparició d'un dels nens provocarà un efecte devastador en l'entorn familiar. Aquest esquema narratiu –un univers tancat es veu afectat per un succés tràgic que desenterra secrets oblidats– és habitual del cinema de Farhadi, i la seva capacitat d'adaptació a qualsevol geografia (ja sigui l'Iran, França o Espanya) parla a favor d'una visió autoral de vocació universal que aborda els replecs de l'ànima humana, més enllà de condicionants locals. El revers d'aquesta aposta universalista és que, després de vuit films d’epidermis realista i guió de ferro, el mètode Farhadi provoca certa sensació de 'déjà-vu'.
'Todos lo saben' intenta repetir el que ja va aconseguir, magistralment, 'Nader i Simin, una separació': esbossar el retrat crític de tota una societat (la iraniana, en el cas del film amb què Farhadi va guanyar el seu primer Oscar; l'espanyola, en el d'aquesta pel·lícula) a partir d'un drama domèstic. En aquest sentit, el film adopta l'estratègia metonímica característica d'alguns títols clau del cinema espanyol: un poble com a representació d'un país sencer. Les ferides ocasionades per un passat traumàtic, així com les rancúnies generades per unes estructures socials atàviques i jeràrquiques, són invocades amb una timidesa que no permet generar un discurs històric que s'elevi per sobre del melodrama familiar. És en aquest àmbit, el del drama íntim en què es conjuren secrets del domini públic i dilemes morals, en què Farhadi –a qui ni tan sols sembla que li importi la part d'investigació criminal, resolta toscament– es mou com un peix a l'aigua.
I és que, malgrat la seva aparent coralitat, 'Todos lo saben' és, com els seus anteriors films, una peça de cambra. El pols emocional entre els matrimonis formats per Penélope Cruz i Ricardo Darín, d'una banda, i Javier Bardem i Bárbara Lennie, de l'altra, permet elaborar complexes reflexions sobre la naturalesa de l'amor, no només romàntic, sinó, sobretot, paternofilial. Si, com a 'El passat', els dos personatges masculins es reflecteixen entre ells, a 'Todos lo saben' la presència de Lennie crea un doble per al personatge de Cruz que permet, a més, un petit plaer: observar dues actrius, de mètodes diferents, en la plenitud del seu art. Cruz està fabulosa, dotant cada escena d'un altíssim voltatge emocional, però Lennie té una seqüència amb Bardem –de combustió lenta, amb un esclat final que arriba com un tsunami– que bastaria per parlar d’ella com una de les millors actrius del cinema europeu.
