Fer la declaració de la renda és el veritable multivers de la bogeria

Per a Dan Kwan i Daniel Scheinert (més coneguts com els Daniels), el multivers s'assembla molt a un dels nostres malsons quotidians: el multitasking. A la gloriosa, exuberant, ridícula, emotiva, excessiva Tot a la vegada a tot arreu –mai un títol va definir tan encertadament el caràcter acumulatiu d'un film que és tantes coses al mateix temps–, Michelle Yeoh (enorme) intenta salvar el seu matrimoni, reconnectar amb la seva filla, quadrar els comptes de la seva empresa, fer la declaració de la renda i impedir que un ens devorador de mons acabi amb tots els universos existents. No gaire diferent del que serà el meu juny, si exceptuem els combats d'arts marcials.

Si la cosa funciona és, en primer lloc, per la il·limitada inventiva visual d'uns cineastes que fan una remescla de referents –dels universos artesanals de Michel Gondry a l'anime, dels malsons distòpics de Spike Jonze al cinema d'acció hongkonguès– amb l'energia compulsiva amb què un adolescent consulta el seu TikTok o amb què Jobu Tupaki –malvada interdimensional d'estilismes ideals– degluteix mons. En segon lloc, per una magistral combinació entre allò fantàstic i allò domèstic, entre l'èpica i l'emoció real, que els Daniels (directors també de l’excèntrica Swiss army man) ja havien testat en un videoclip brillant: Turn down for what.

Des del seu propi títol, Tot a la vegada a tot arreu té la voluntat de traçar un mapa sobre què significa existir, aquí i ara, en un món hiperconnectat i caòtic i, de passada, reflexionar, encara que tímidament, sobre quin lloc ocupa el cinema en una societat que produeix i consumeix milers d'imatges per segon. És una llàstima que, de vegades, l'ocurrència còmica desequilibri un film que planteja un discurs que pot semblar ingenu però que funciona igual com a leitmotiv vital que com a explicació de la seva refrescant absència de sentit del ridícul: si en aquest món desballestat no importa res, fem el que ens doni la gana.