Todd Solondz: "Els meus alumnes estan petrificats per la por d’ofendre"

BarcelonaAls 90, quan el cinema indie no abraçava totes les causes socials i encara estava dominat per la ironia postmoderna, Todd Solondz es va convertir en la veu més càustica i incorrecta del cinema nord-americà. Tres dècades després, Solondz és el convidat d’honor de la desena edició de l’Americana Film Fest, que una setmana abans de començar el seu programa oficial inaugura aquest dimarts una retrospectiva dedicada al director a la Filmoteca de Catalunya que passa revista a títols com la brutal Happiness, Storytelling, Benvinguts a la casa de les nines o el seu últim treball estrenat, Wiener-dog, del qual ja fa set anys.

"Havia de rodar una pel·lícula amb Penélope Cruz i Edgar Ramírez a Espanya, però tot i tenir dues grans estrelles no vam aconseguir els diners", explica resignat, i afegeix que fa uns anys que és "molt feliç" dedicant-se a la docència. "M’encanta ensenyar, m’ho passo bé –confessa–. Suposo que podria dirigir episodis d’alguna sèrie de TV popular, però no tinc gens d'interès a fer-ho, em destrossaria. Soc massa sensible a la depressió. En canvi, ensenyar és un plaer i, com veus, fins i tot em deixen venir a Espanya". Entre els seus alumnes hi ha directors de moda com Charlotte Wells (Aftersun) i Chloé Zhao, que va triomfar als Oscar amb Nomadland. "Me n’alegro molt per ella –diu Solondz– però la veritat és que tot el mèrit és seu, jo no tinc cap mèrit ni culpa del seu èxit".

Por a ser cancel·lat

Les pel·lícules de Solondz solen posar-se com a exemple d'un tipus de cinema que seria molt difícil produir actualment. Ell no ho desmenteix. "Happiness no es podria haver rodat avui, de cap manera. Ningú em donaria els diners. Tampoc Storytelling. Sempre hi ha hagut restriccions, però avui són més severes. La gent té molta por de ser cancel·lada. Als Estats Units, els humoristes han deixat d’actuar als campus universitaris perquè tenen por de ferir sensibilitats. Avui és tan fàcil que t’ataquin de l’esquerra com de la dreta". La qüestió, conclou, és que "en la vida cal ser educat i amable, però com a director és important ser groller i maleducat".

Solondz no enveja les noves generacions de directors. "Els meus alumnes estan petrificats per la por d’ofendre, i aquest no és un estat saludable pel que fa a l’art". I recorda que a ell també el preocupava ofendre les dones quan va estrenar Benvinguts a la casa de les nines, sobre una nena d’onze anys víctima de bullying i assetjament sexual. "Però volia ser fidel a la veritat del personatge i vaig tenir sort, les dones van abraçar la pel·lícula i no em van atacar", diu. Aleshores, Todd Solondz no s’autocensura mai? No ben bé, ja que acaba d’escriure les seves memòries, però ha decidit no publicar-les mentre els seus pares estiguin vius: "El problema és que potser acaben sent unes memòries pòstumes, ja que els meus pares estan en millor forma que jo. Hauré d’encarregar a algú que les publiqui si jo em moro abans".

Vinyetes incòmodes

Malgrat el panorama de restriccions que dibuixa, Solondz creu que encara es fan bones pel·lícules. "El que passa és que costa més de trobar-les, has de gratar i buscar més", diu. Sobretot, troba a faltar la ironia i l’humor: "Sense ironia, per a mi no té sentit fer una pel·lícula". Una pel·lícula recent que recomana és Funny pages, d’Owen Kline, una comèdia indie sobre el món del còmic underground. El cinema de Solondz sembla molt proper a aquest món en estètica i temàtica, però ell assegura que el va descobrir d’adult. "De petit estava molt aïllat, no podia anar al cinema si la pel·lícula no portava el segell de Disney, així que no vaig saber de Robert Crumb fins que ja era gran. Els còmics que llegia, com els d’Archie, eren absurds i estúpids". El primer autor de còmics que va tenir "un gran impacte" en Solondz va ser la dibuixant underground Lynda Barry, i el director reconeix ser fan del barceloní Joan Cornellà i el madrileny Molg H, dos autors que comparteixen a internet els seus acudits d’humor negríssim. "Me’ls va descobrir el meu fill", confessa.

El cinema de Solondz sempre ha tingut la capacitat de provocar tantes rialles com incomoditat i dolor, i moltes vegades al mateix temps. "Per a mi no és una cosa o l’altra, sinó les dues coses –diu el director–. Però no és un efecte que busco, sinó una expressió de la meva sensibilitat, suposo". De fet, que el públic rigui en una pel·lícula seva no sempre li sembla bé. "El riure no és una força monolítica, depèn del context. Fa anys vaig projectar Happiness al Festival de Telluride i, després, un jove d’uns 20 anys em va dir: "M’ha agradat molt, és molt divertida, i l’escena en què violen aquell nen és tan graciosa...". En aquell moment em vaig adonar que, simplement, no tens control sobre aquestes coses".