"Leonardo DiCaprio em va advertir que «ni pel·lícules de superherois, ni drogues dures»"

Los AngelesEl director Denis Villeneuve i l'actor Timothée Chalamet entren a la sala parlant-se, un sobre l’altre, en francès. Villeneuve és del Quebec; Chalamet va néixer a Nova York, però té doble nacionalitat nord-americana i francesa. Van vestits gairebé idèntics, de negre de cap a peus, tot i que les capes de cuir brillant de Chalamet tenen més estil. El tema del dia és el genocidi galàctic i els messies dubtosos, els temes centrals de Dune: Parte dos, la segona entrega de l’èpica espacial basada en la novel·la de Frank Herbert de 1965. Tot i això, la parella és propensa a riure. 

"Feia temps que no ens vèiem, així que són com unes vacances", diu Villeneuve, de 56 anys, canviant a l'anglès. Quan el cafè arriba a l'habitació de l'Hotel Four Seasons de Los Angeles, brinden amb les tasses. "Aquesta és la nostra espècia", diu rient, referint-se a la substància psicodèlica que només es troba al planeta Arrakis de la pel·lícula. A Dune, aquesta espècia és el recurs més valuós de l'univers. Herbert la va concebre com una pols brillant amb el poder d'expandir les ments, alimentar els viatges interestel·lars i incitar sagnants batalles per la seva distribució. Combineu-hi els efectes del peiot, que desfà el cervell, la lluita geopolítica pel petroli i la violència del contraban en l'era de la prohibició i multipliqueu-ho pel nombre d'estrelles que hi ha al cel i us en fareu una idea.

L'anterior Dune, estrenada el 2021, va guanyar sis Oscars. Acabava amb el personatge de Chalamet, Paul Atreides, segrestat al complex de mineria d'espècia de la seva família i abandonat a morir al desert d'Arrakis, patrullat per cucs de sorra amb ullals de la mida de l'Empire State. Per sobreviure, la mare del Paul (Rebecca Ferguson), anima els Fremen, una tribu d'habitants del desert, a creure que el seu fill és el seu esperat salvador. El perill és que el Paul també s’ho cregui, fins i tot si l'espècia al·lucinògena li infon visions d'una gihad en nom seu. És un material potent. Però res que faci decaure el seu estat d'ànim. Chalamet, de 28 anys, somriu i diu que "la gran ironia de treballar amb un mestre com el Denis és que no és una experiència pomposa".

La gent ha descrit la vostra dinàmica com la de pare i fill. Ho veieu així?

— Denis Villeneuve: Al principi, vaig empatitzar molt amb en Timothée perquè entrava en una producció d'aquesta escala. Té l'edat dels meus fills i jo intentava tenir cura del meu nou amic. Potser vaig ser paternalista.

— Timothée Chalamet: Ho vaig agrair. L'escala era tan gran, els actors eren titans. Vaig sentir una aura protectora.

— D.V. Quan va entrar al set de la segona part va ser totalment diferent. Tenia més confiança, era molt més sòlid. Ja no estava impressionat per la mida de les coses. N’estaves tip!

— T.C. No!

— D.V. És la primera vegada que he tingut l'oportunitat de veure un artista créixer davant de la càmera. És molt emocionant.

Heu entrat parlant francès. Era la vostra llengua al rodatge?

— D.V. Sí. Va ser la manera de poder trobar intimitat en el caos. Era el nostre espai protegit. Un llenguatge secret.

— T.C. La nostra bombolla.

El públic podria haver deixat la primera entrega de Dune pensant "aquest Paul Atreides és fantàstic, vull veure'l agafar el control d'aquest planeta". Potser hi haurà desil·lusions.

— D.V. Frank Herbert volia que el llibre fos un conte d’alerta, una advertència contra els líders religiosos carismàtics. Sentia que havia fracassat perquè la gent va malinterpretar les seves intencions, així que va escriure El messies de Dune, un epíleg on s'assegurava que les seves idees es veiessin clarament. Crec que la pel·lícula és més tràgica i més dramàtica que el llibre perquè s'acosta més a les intencions del Frank.

L'espècie de Frank Herbert era la psilocibina. Li agradaven els bolets molt abans que les microdosis de bolets fossin populars.

— D.V. Era a Califòrnia...

— T.C. Als anys seixanta!

— D.V. Un producte del seu temps.

La gent també el veu com una persona avançada al seu temps per predir coses del nostre futur. Què en diria del present?

— D.V. Diria: "Ja t'ho deia!".

— T.C. "Us vaig avisar"...

— D.V. Fa por com era de precís.

Tinc un bon amic amb un tatuatge de Dune: "La por és l'assassina de la ment". ¿Fer aquestes pel·lícules us ha influït en la manera de gestionar la por?

— D.V. Les pel·lícules són molt llargues de fer, de manera que tenen un impacte en la teva pròpia psique. Definitivament, ha deixat una llavor dins meu. He desenvolupat l’aptitud per sentir-me còmode sense saber la resposta immediatament.

Ha estat un any dur per a les pel·lícules de superherois. Timothée, ¿podem suposar que si haguessis volgut interpretar un superheroi, n'hauries tingut oportunitats?

— T.C. Bé, en Leonardo DiCaprio em va dir que "ni pel·lícules de superherois, ni drogues dures". Cosa que em va semblar molt bé.

— D.V. Quina de les dues?

— T.C. Les segueixo totes dues! Però el que em va fer voler ser actor és una pel·lícula de superherois, El cavaller fosc. Així que si el guió fos genial, si el director fos genial, ho tindria en compte.

Dune s'ambienta en un món postinformàtic. Els ordinadors van ser destruïts i tothom va decidir no reconstruir-los.

— D.V. Van prohibir la intel·ligència artificial i l'ordinador. Estan intentant augmentar les capacitats humanes biològicament, en comptes de tenir màquines externes. Dune no és gaire una pel·lícula de ciència-ficció. Es tracta més d’una nova cultura. Per a mi, és més interessant explorar el fet de caminar per la sorra. És més poètic i cinematogràfic que una nau espacial.

Vau filmar en localitzacions de Jordània i Abu Dhabi per representar un planeta on només és segur estar a l'exterior a la sortida i la posta de sol. Això deu significar fer les escenes en una finestra estreta de llum solar: vinga, vinga, vinga!

— T.C. Sens dubte. Aquelles escenes amb la Chani [Zendaya] les filmàvem a l'alba, de vegades durant tres dies, perquè tens 30 minuts o una hora.

— D.V. El director de fotografia [Greig Fraser, que va guanyar un Oscar per la primera Dune] i jo som tossuts i volíem una llum precisa que existia durant 10 minuts. Però no volia que fos cap compromís. Hi ha escenes que a la pantalla semblen molt senzilles, però que es van gravar en diversos entorns diferents només per assegurar-nos que teníem la roca adequada amb el color adequat a l'hora del dia adequada amb el sol precís. Ho vam construir com un trencaclosques.

Així i tot, vaig tenir la impressió que accepteu una mica d'imperfecció per equilibrar la grandesa. Les imperfeccions fan que aquest món sembli humà.

— D.V. M'emociona el que dius perquè és el meu gran desafiament. De vegades sé que el moviment de la càmera no és del tot perfecte, però hi ha alguna cosa en l'actuació que em trenca el cor. Sempre escolliré aquesta presa perquè em sembla més potent.

A tots dos us han fet afalacs enormes: Denis, t'han anomenat "l'Stanley Kubrick d'aquesta generació"...

— D.V. Vaig aprendre molt aviat en la meva carrera que com més grans són les floretes, més gros és el test que et cau després. Si reps un gran compliment, algú altre dirà que ets un pirata.

— T.C. Aquesta és una gran cita. Com més grans siguin les flors, més gran serà el test. Uau!

Timothée, vas ser nominat al teu primer Oscar als 22 anys. Tots dos deveu tenir una mirada personal sobre l'arc d'aquesta pel·lícula: la temptació de creure’t el teu propi èxit.

— D.V. Per sort, sempre em sento un impostor, així que no hi ha perill!

— T.C. Jo diria que la diferència és que, en aquesta història, hi ha la vida humana en joc. El paper d'un actor mai és tan important. Fins i tot si fas un paper potent i la gent hi empatitza. No?

— D.V. No t’escoltava.

Timothée, una vegada vas dir que quan en Denis tenia a les mans una còpia del llibre Dune, el seu llenguatge corporal era com d’un nen petit. Com?

— T.C. Increïblement entusiasta i juganer. El seu entusiasme inspirava tothom al plató. Cada actor, cada membre de l’equip. Vols que estigui orgullós de tu.

— D.V. El cinema és un acte de presència, és estar totalment obert. Sé que al plató semblo un nen de quatre anys, en soc conscient, però divertir-me amb les joguines és la meva manera de fer cinema.

Copyright The New York Times