Tilda Swinton és alhora una mare i la seva filla en un magnífic film de Joanna Hogg

VenèciaEn els darrers anys, Alberto Barbera, el director artístic del Festival de Cinema Venècia, ha demostrat un bon ull a l’hora de convertir la Mostra en un espai acollidor per a les produccions de Hollywood i les grans plataformes de streaming. L’eufòria generada per l’encant mediàtic de les estrelles nord-americanes ha tapat el declivi en la qualitat artística i la creixent homogeneïtzació de la cada vegada més anglòfona programació del festival. No obstant això, Barbera no ha aconseguit silenciar les crítiques que ha generat l’escassa participació de dones cineastes en el certamen Italià, un reclam de paritat que, any rere any, cau en sac foradat. Aquest any, com l’anterior, només són cinc les dones cineastes que participen en una Secció Oficial que, de moment, ha deixat pocs títols per al record. Per sort, l’arribada a Venècia de les britàniques Joanna Hogg i Tilda Swinton, per presentar The eternal daughter, ha aportat, finalment, una justa dosi de grandesa a la competició pel Lleó d’Or.

El nou film de la directora del díptic The souvenir (2019-2021) explica la història d’una cineasta i la seva mare que decideixen passar una temporada juntes en una antiga casa familiar que ha estat reconvertida en un hotel. La pel·lícula, com passava al clàssic Primavera tardana (1949), del japonès Yasujirō Ozu, posa el focus en les mostres d’afecte que intercanvien mare i filla, i té com a principal singularitat el fet que Swinton interpreta els dos papers protagonistes. “En aquesta pel·lícula imaginem com podria ser avui la vida de la Julie i la Rosalind, les protagonistes de The souvenir –ha revelat Swinton a la roda de premsa del film–. La idea inicial era que jo fes de la filla, la Julie, i una actriu més gran fes de la mare, però quan se’ns va acudir que jo podia interpretar els dos personatges, no hi va haver marxa enrere”.

En el nom de la mare

Més enllà del desdoblament de Swinton, The eternal daughter amaga altres sorpreses, com el fet que la pel·lícula, seguint la metodologia habitual de Hogg, està àmpliament improvisada. Segons la cineasta, durant el rodatge no van seguir un guió tancat. "A cada escena, la Tilda es posava en el rol de la mare o la filla i jo ocupava l’altre, i ens posàvem a xerrar. Després, esclar, havíem de reproduir l’escena perquè la Tilda pogués encarnar l’altre personatge”, diu Hogg. Per a Swinton, "tot això ha estat possible" perquè amb la Joanna es coneixen "des de fa cinquanta anys" i porten "tota la vida parlant" de les seves mares.

Aquest mètode radicalment orgànic de contaminar la ficció amb elements provinents de la realitat fa de The eternal daughter una obra en què les nocions de veritat i artifici topen fulgurantment, i deixen una estela d’estranyament i emoció profunda. “Estic treballant en aquesta pel·lícula des del 2008 –recorda Hogg–. No he deixat de pensar i escriure sobre la relació amb la meva mare, i durant el procés he experimentat un fort sentiment de culpa, perquè sentia que m’estava aprofitant d’ella. Però estic molt satisfeta del film i només lamento que la meva mare, que va morir després del final del rodatge, no pugui veure la pel·lícula”.

Joc de miralls

Sobre l’experiència donar vida a una mare i la seva filla, Swinton, que ha aparegut a Venècia amb els cabells tenyits de groc llampant –"m'honora portar al cap la meitat de la bandera d’Ucraïna", ha dit–, ha explicat que “els dos personatges estan connectats": "Per això vaig fer servir la mateixa veu per interpretar-les, però alhora són dones molt diferents”. L’actriu londinenca reflexiona sobre com, per a la generació de les mares d’ella i Hogg, tenir filles artistes va suposar un gran repte: “Que les seves filles s’obrissin al món, a través del seu art, sense cap protecció, els semblava molt transgressor. Per a elles, la idea d’aparèixer en públic, parlant obertament sobre coses personals, era impensable”. Malgrat la bretxa generacional, The eternal daughter mostra la proximitat espiritual entre mare i filla, que es cuiden mútuament mentre l’antiga casa que les acull va fent aflorar records, alguns de lluminosos i altres de traumàtics.

Formalment, una de les grans apostes de Hogg és l’ús de miralls que fragmenten i deformen l’espai escènic; de vegades, l’espectador troba la mare en el lloc on esperava veure la filla i viceversa, mentre que les dues només comparteixen pantalla en tres plans al llarg de tot el film. Una estratègia de confusió espacial i identitària que connecta amb el missatge de fons d’una pel·lícula que, segons Swinton, parla sobre "l’entrellaçament d’una mare i una filla": "Perquè, ¿quant del que veiem en les nostres mares i les nostres filles és en realitat una projecció de nosaltres mateixes?" Per posar en escena aquest joc de miralls, Hogg invoca una atmosfera que remet al terror gòtic –la cineasta menciona com a referent el conte They, de Rudyard Kipling– i pica l’ullet a La resplendor a través d’una peça de Béla Bartók. “Sento una afinitat amb Stanley Kubrick en l’interès pel reciclatge de temes musicals”, assegura la directora londinenca.