No es veurà aquest any una pel·lícula de superherois més divertida i delirant que Fumer fait tosseur (Fumar fa tossir), la nova bogeria que el terrorista de l'humor Quentin Dupieux ha estrenat a Canes fora de competició. La cosa va d'un grup de superherois uniformats a l'estil dels Power Rangers que lluiten contra monstres i mad doctors alienígenes amb els poders assassins del tabac i que se'n van uns dies de retir al bosc per desconnectar de la rutina i fomentar l'esperit d'equip. Allà s'expliquen històries cada vegada més boges en una inesperada versió surrealista i anàrquica del 3.000 years of longing de George Miller, que vèiem fa poc a Canes. Amb uns muppets en la línia dels Feebles de Peter Jackson i dosis molt generoses de gore, apunta a èxit segur de la pròxima edició de Sitges.
'Thrillers' islàmics, la nova moda del Festival de Canes?
'Boy from heaven' i 'Holy spider' ambienten les seves intrigues criminals i religioses a Egipte i l'Iran
Enviat especial a CanesUn pot ser casualitat, però dos ja no. La secció oficial del Festival de Canes, caixa de ressonància del cinema d'autor global, inclou aquest any dos thrillers ambientats en el món islàmic: ¿una nova tendència ha arribat per quedar-se? El primer, presentat fa uns dies, és Boy from heaven, de l'egipci Tarik Saleh, que desplega amb pols ferm les intrigues polítiques i religioses en què es veu involucrat l'Adam, un jove d'orígens humils que estudia l'Alcorà a la universitat més prestigiosa del món àrab, Al-Azhar. Convertit a contracor en informant dels serveis secrets, acabarà sent una peça clau en les maquinacions del govern egipci per influir en l'elecció d'un nou Gran Imam, però veure per dins les lluites intestines entre les diverses faccions religioses i polítiques s'endurà la puresa d'esperit del noi. L'insòlit de l'escenari no és l'única virtut d'aquest thriller competent que no guanyarà la Palma d'Or però que es gaudeix sense problemes.
No passa el mateix a Holy spider, la pel·lícula amb què l'iranià nacionalitzat danès Ali Abbasi salta de dirigir l'originalíssim drama fantàstic de Border a firmar un thriller sobre un assassí de prostitutes a la ciutat sagrada de Meixad, on una periodista sembla l'única interessada a seguir la pista d'un assassí aplaudit per una part de la població. Si Border tenia una de les sorpreses més sonades del cinema recents, a Holy spider el que sorprèn és la seva rutinària –almenys per a una competició de Canes– aproximació al gènere, ple de tics dels psychothrillers dels noranta que alternaven el punt de vista de l'assassí i del policia (aquí periodista) que el persegueix. L'única explicació de la seva selecció al festival és que als programadors els ha fascinat la denúncia explícita i vehement del masclisme enquistat de la societat iraniana i, sobretot, la trama final que exposa sense cap subtilesa com la transmissió de valors patriarcals engendra la llavor de l'odi contra les dones.
Xenofòbia a Romania
La Palma d'Or guanyada el 2007 amb la tremenda 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies va donar al romanès Cristian Mungiu el crèdit necessari per construir al seu ritme una carrera sòlida gràcies a la garantia que Canes programarà sempre en secció oficial totes les seves pel·lícules i que, a més, les premiarà –millor guió per a Més enllà dels turons (2012) i millor direcció per a Els exàmens (2016)–. Podria tornar a figurar al palmarès d'aquesta edició amb R.M.N. –acrònim de ressonància magnètica nuclear–, que retrata l'auge del racisme en un poble romanès on la població romanesa i la d'origen ètnic hongarès conviuen en relativa calma fins que tres immigrants de Sri Lanka accepten la feina mal pagada d'un forn industrial local que ningú més vol fer.
R.M.N. barreja el punt de vista de l'encarregada del forn, una dona culta i amb consciència social, i el del seu amant ocasional, molt més bàsic i amb un temperament violent, que acaba de tornar d'Alemanya alarmat pel mutisme del seu fill, traumatitzat per un incident sense aclarir. Mungiu no es mou ni un mil·límetre dels postulats realistes i el rigor narratiu del Nou Cinema Romanès, i desplega la història de manera que la tensió soterrada va emergint gradualment fins a esclatar en una reunió de veïns explosiva en què prenen cos i veu tots els prejudicis racials. Que el poble on s'ambienta la història la majoria de veïns hagin hagut de migrar i estiguin treballant a Alemanya és la ironia definitiva d'una pel·lícula que només abaixa el llistó en els minuts finals, quan el protagonista comença a fer accions difícils d'explicar, potser perquè està perdent el cap com el seu pare o perquè a Mungiu se li ha descontrolat l'ambició al·legòrica.
