Tot just començar 'El pacto' veiem Belén Rueda aferrada al cos inert de la seva filla, i aquest malson, definit per les paràboles de la càmera de David Victori, ens instal·la en un territori familiar: el del suspens i el terror de producció espanyola, mesurat en temps recents per la capacitat que té l'actriu madrilenya d'extreure del seu cos unes reserves de patiment aparentment inesgotables. Com la també primerenca 'El orfanato',de J.A. Bayona, 'El pacto' col·loca Rueda cara a cara amb la devastació inassumible causada per la pèrdua de la seva criatura, víctima d'un coma a priori irreversible. Però aquesta vegada el guió ofereix al seu personatge una solució tèrbola a la tragèdia, un pacte de contorns mefistofèlics segons el qual la noia se salvarà a canvi que la dona mati una altra persona.
A través del dilema a què s'enfronta la protagonista, Victori torna a explorar el pes moral que hi ha en l'acció de matar, idea que ja travessava el seu curtmetratge del 2010 'La culpa', en què el desig de venjança atrapava un home en un bucle obsessiu. Però si el film (que sorgeix del dolor real del pare del director, que va plantar la llavor de la història) pretenia arribar a algun tipus de lliçó sobre la impossibilitat d'evitar o de negar el dol, aquesta opció queda completament arrasada per un desenllaç que força la reunió feliç dels personatges i fa miques la precària mitologia interna d'aquest 'thriller' sobrenatural, en què les zones grises estan més presents en el tractament cromàtic de la imatge que no en el moll de l'os del relat.