El 'thriller' coreà imposa la seva llei a Sitges

SitgesÀsia sempre ha tingut molt de pes al Festival de Sitges, que durant molts anys fins i tot tenia una secció dedicada al cinema asiàtic. Però si a principis d'aquest segle eren les cinematografies del Japó i de Hong Kong les que marcaven el pas en el cinema de gènere asiàtic, des de fa uns anys l'interès s'ha decantat per la potent indústria coreana, un gegant del cinema internacional que ha sabut apropiar-se dels codis dels gèneres i del blockbuster hollywoodià per conquerir les taquilles. No hi ha millor exemple que el thriller d'acció presentat a Sitges The roundup, que ha rebentat els cinemes postpandèmics de Corea del Sud portant a les sales 13 milions d'espectadors (una quarta part de la població) i recaptant més de 100 milions d'euros. Per posar-ho en perspectiva: Espanya té una població similar a Corea del Sud i la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps, Ocho apellidos vascos, va recaptar 53 milions. I això que The roundup només és la tercera pel·lícula coreana més taquillera de la història, i la novena en nombre d'espectadors.

N'hi ha per tant? The roundup, projectada a la secció Òrbita de Sitges, té una direcció fibrada amb escenes d'acció més ben planificades que molts films de Hollywood, però el seu ganxo principal és el carisma de l'actor Ma Dong-seok, una mena de Bud Spencer coreà que és pura força bruta amanida d'un sentit de l'humor poc refinat que connecta amb el públic com una mala cosa. Al film interpreta un policia a la caça d'un criminal coreà que es dedica a segrestar i matar turistes coreans de vacances a les Filipines, perquè allà “la policia no emprenya tant com a Corea”. Pel que sigui, la pel·lícula l'han prohibit a les Filipines. El xoc de trens entre el criminal sàdic i el policia que etziba patacades de dibuixos animats és el motor d'un film tremendament engrescador, sobretot si no et pares a qüestionar que torturar presoners sigui un dels gags recurrents. The roundup és la seqüela d'un altre èxit del 2017, The outlaws, i ja estan rodant la tercera part, que enfrontarà el robust Dong-seok a gàngsters japonesos que ja es poden anar preparant per rebre de valent.

Sang a dojo al vaixell

La comunitat de criminals coreans establerts a les Filipines reapareix a Project wolf hunting, on les autoritats de Corea del Sud decideixen expatriar de Manila a Busan un grup de presoners perillosos en un vaixell que transporta a la zona de càrrega una “arma humana” mortal adormida a base de calmants. Quan es desperta a mitja pel·lícula, enmig d'un motí dels reclusos, la violència que el director Kim Hong-sun havia desplegat fins aquell moment es queda en no res i la pel·lícula es transforma en un joc de supervivència desesperat dels policies i criminals contra un monstre impassible i amoral, un Terminator coreà quasi indestructible dissenyat amb enginyeria genètica. Project wolf hunting és segurament la pel·lícula més violenta i sanguinària de la competició oficial, un festival de terror gore que deu haver consumit litres i litres de succedani de sang, perquè el director abusa de mala manera del recurs de fer brollar descontrolada la sang de les ferides. La falta d'imaginació i personatges amb carisma i l'excés de metratge llasten una pel·lícula que hauria d'haver sigut la gran festa sanguinària de Sitges 2022.

El thriller coreà també acull propostes menys comercials o terrorífiques. A Sitges s'ha pogut veure aquests dies la frenètica Hunt, una trama boja d'espionatge entre les dues Corees amb agents dobles, girs inversemblants i poc sentit del ridícul. Opera prima de l'actor Lee Jung-jae, protagonista de la sèrie El juego del calamar, Hunt marca un camí pirotècnic i espectacular que defuig un altre dels thrillers de la secció Òrbita, A man of reason, dirigida i protagonitzada per un altre actor molt popular a Corea, Jung Woo-sung. Aquest debut invoca l'alè fosc i poètic del noir francès per traçar la venjança d'un gàngster acabat de sortir de la presó a qui els seus antics col·legues no deixen abandonar el món criminal. Una obra notable que confirma la qualitat i diversitat d'un cinema que regna als països asiàtics i als festivals de gènere però que, estranyament, no acaba d'esclatar comercialment a la taquilla occidental com sí que ho fan el k-pop o les sèries. Serà aquest l'any?