'The Florida Project', el castell màgic dels nens perduts
En un preciós assaig sobre l’adolescència al cinema, Adrian Martin defensava aquells films que mostraven els adolescents “vivint en un present etern, abandonats als seus instints, com un grup d’animals salvatges”. La prodigiosa The Florida Project aplica aquesta idea a un univers infantil: el motel barat als afores de Disney World –metàfora no per evident menys poderosa– en què viuen la Moonee, una nena de sis anys, i els seus amics és mostrat com un regne màgic del qual ells són els únics monarques. Un País de Mai Més que aquest grup de nens perduts travessa de manera impetuosa i anàrquica, com un tsunami format per crits aguts i petites trepitjades.
Els films de Sean Baker tenen una energia característica. El seu vitamínic naturalisme captura els seus personatges –sovint encarnats per extraordinaris actors no professionals, com és el cas d’aquesta pel·lícula– en continu moviment. Com en tot gran cineasta, la forma està íntimament lligada al contingut. Baker sol retratar individus descartats pel sistema: a Tangerine, una petita joia rodada amb telèfon mòbil –disponible a Netflix, correu a veure-la–, unes amigues transsexuals que exerceixen la prostitució recorren Los Angeles buscant l’amant infidel d’una d’elles. A The Florida Project, la Moonee deambula durant un estiu pel motel on malviu amb la seva mare, una postadolescent a l’atur. El que connecta aquests personatges expulsats als marges per la força és el seu estat de perpetu trànsit, la seva incapacitat per quedar-se en un lloc molt de temps; tics d’una existència precària on tot es temporal i no hi ha una llar a la qual ancorar-se.
Els EUA postcrisi de The Florida Project són un imperi en ruïnes filmat en un 35 mm de vibrants colors. Baker i el seu director de fotografia Alexis Zabé, col·laborador habitual de Carlos Reygadas, se situen en la línia de fotògrafs com Stephen Shore: motels, supermercats i urbanitzacions abandonades són retratats amb un enfocament paisatgístic i colorista que revela la bellesa d’aquests espais banals. La pel·lícula comparteix, al cap i a la fi, el punt de vista de la Moonee, per a qui la vida en aquest lloc decadent amb l’irònic nom de Magic Castle és un estiu etern: gelats, expedicions amb els amics i arcs de Sant Martí després de la pluja. La sordidesa del món adult està sovint en fora de camp; de fer que sigui així se n’ocupa un grandiós Willem Dafoe, gerent del motel i àngel de la guarda d’aquests nens perduts. El final, un dels més commovedors del cinema nord-americà recent, reafirma el discurs humanista i polític de la pel·lícula i connecta la Moonee amb un altre nen cinematogràfic a la deriva mereixedor d’un futur millor que el seu present: l’Antoine Doinel d’Els 400 cops.
