“Ja no hi ha enemics. Els nostres objectius només són noms en un paper”, explica un mercenari d'elit a un poc convençut Robert McCall, per a qui matar seguint les ordres d'un govern sempre serà més noble que fer-ho per interessos crematístics. Sembla que tots els llibres que McCall s'ha llegit en els últims anys no han eixamplat una visió del món basada en principis morals inamovibles (de fet, unes escenes abans hem vist com renyava el seu veí adolescent i li deixava anar que l'entorn social no era excusa per acabar formant part d'una banda de brètols). En certa manera, la manca d'una escala de grisos li escau, a 'The Equalizer 2', ja que la proposta es fonamenta en la reconfortant sensació que produeix contemplar una violència fulminant sent administrada per una estrella d'aura incorruptible com Denzel Washington: a les seves mans, una arma mai podria caure en mal ús. Posant en escena el clam de justícia hi trobem Antoine Fuqua, que va introduir l'actor al seu cantó fosc a 'Training day', i ha acabat sent també l'encarregat de canalitzar la descoberta tardana d'aquesta agressivitat, modelant-la com la 'terribilità' noble que irradia d'un exagent dels serveis secrets dels EUA reciclat en filantrop de les pallisses; un personatge atractiu que ha convençut Washington de consumar la primera seqüela de la seva filmografia.
Un superheroi impertorbable
A diferència del precedent catòdic que va encarnar Edward Woodward als vuitanta, el McCall del segle XXI no posa cap anunci al diari per trobar desconeguts a qui ajudar, sinó que en té prou parant atenció als que l'envolten. I en aquesta segona entrega, el protagonista s'ha buscat una feina a la mida de la causa: conductor de VTC, cosa que li permet portar amunt i avall un reguitzell d'ànimes perdudes. Hi ha un moment en què 'The Equalizer 2' fantasieja a prescindir de trama, limitant-se a alternar trajectes nocturns per Boston amb atonyinaments a violadors i bergants. Però el guió té reservada una desagradable sorpresa a McCall, en forma de pèrdua personal que el força a encarar-se amb el seu passat i que altera la seva impertorbabilitat gairebé monacal: si el clímax del film anterior s'humitejava amb l'aigua d'una alarma d'incendis, aquí la còlera del protagonista conjura una tempesta, que Fuqua i el director de fotografia, Oliver Wood, anuncien amb una llum solar tenebrosa, fins a esclatar com una força de la natura que esquitxa i enterboleix la imatge. I un cop passat el diluvi, el film acaba admetent el que ja era obvi: 'The Equalizer' no és res més que l'acostament washingtonià al cinema de superherois.