'The rider', l'antítesi dels drames esportius
'The rider' comença just en el moment en què acaba la seva història. O, com a mínim, aquest és el parer del seu protagonista, el Brady, una jove promesa del circuit de rodeos que ha patit una fractura cranial seriosa que l'inhabilita per competir professionalment. En comptes de mostrar-nos la caiguda, la directora d’origen xinès Chloé Zhao prefereix presentar-nos la problemàtica del personatge a través de detalls quotidians, com ara la rutina de treure's la gasa que cobreix la impressionant ferida i embolicar-se el cap amb plàstic per poder-se dutxar sense que es mulli. Només després de saber què significa el trau per al dia a dia del Brady ens és permès albirar l’instant fatídic, a través de la gravació amb el mòbil d’un assistent al rodeo, pujada a YouTube. Des d’aquesta perspectiva casual, distant i poc emfàtica, l’incident és fugaç, gairebé anecdòtic, un element més del xou enregistrat. Però, per al protagonista, aquell va ser el segon que ho va canviar tot, i el va privar de l’única certesa que tenia: ser un genet, fet que per al Brady i per al seu entorn equival a ser un home.
'The rider' és, llavors, l’antítesi d’aquells drames esportius que es basen a seguir l’esforçat camí que condueix cap a l’èxit (un campió de boxa, un tenista d’èxit, etc.). En canvi, Zhao ens mostra el procés d’algú que 'ha de deixar de ser' allò a què fa referència el títol de la pel·lícula.
La veritat dels cossos
Dèiem abans que 'The rider' s’inicia en un punt final. Això és cert en més d’un sentit: Chloé Zhao va conèixer l’actor protagonista, Brady Jandreau, mentre rodava la seva opera prima, Songs my brothers taught me. I, tot i que va sentir la temptació de retratar-lo amb la càmera, no va ser fins que el noi va tenir el mateix accident que el seu alter ego, i es va veure obligat a deixar les competicions per convertir-se en entrenador de cavalls indòmits, que la directora va comprendre quin tipus de relat contenia el jove. En aquest sentit, Zhao no es molesta a rebaixar la càrrega documental que conté aquesta ficció, fent que la família i els amics del Brady l’acompanyin a la pantalla i expliquin les seves històries, en moments que trenquen clarament la frontera entre personatge i actor. Fins i tot la lírica visual de la pel·lícula està motivada per condicionants pragmàtics: l’horari laboral del Brady va forçar que bona part del rodatge hagués de produir-se durant l’hora màgica, just abans que es pongués el sol.
Com l’italià Roberto Minervini, un altre foraster entestat a filmar l’Amèrica profunda, Zhao creu sobretot en la veritat que expliquen els cossos, i deixa que les cicatrius i la tremolor articulin el missatge sobre la dignitat d’aquelles vides que, un cop exterminats els somnis, es resisteixen a desaparèixer.
