'El tercer asesinato', antítesi del cinema judicial
El tercer asesinato comença amb un assassinat a sang freda en què l'homicida destrossa el cap de la víctima i després li cala foc en un descampat als afores de Tòquio. Les imatges són rotundes, i la identitat del botxí, evident. Tot i això, cada nou pas en el relat que explica Hirokazu Kore-eda ens submergeix més i més en un fang ambigu, a mesura que el criminal confés varia el relat dels fets, sense que les faccions de Koji Yakusho perdin la calma d'un home aparentment en pau amb les seves accions.
Després de La nostra germana petita i Després de la tempesta, pel·lícules que excel·lien sense necessitat de plantejar cap conflicte extraordinari, El tercer asesinato se'ns apareix com un gir particularment agre en l'obra de Kore-eda. El nipó recupera una aspresa que no li vèiem des de Ningú sap per plantejar l'antítesi de les cintes judicials fetes d'argúcies legals i rèpliques àgils. El seu és un drama parsimoniós, d'un suspens moral més pròxim al Priestley de Truca un inspector que no pas a Testimoni de càrrec, i on la veritat ètica no és contemplada per l'arquitectura del sistema. Per tant, el pilar del film no es troba en el tribunal sinó en l'austera sala on l'assassí s'entrevista amb el seu advocat, separats només per un vidre el reflex del qual permet convertir l'alternança del pla/contraplà en un fantasmagòric reconeixement entre dos rostres.
