Tarde para la ira

BarcelonaEl cinema espanyol sembla molt còmode en el 'thriller', tenint en compte la collita d’aquest gènere que arriba a les nostres sales últimament, però feia anys que no apareixia un treball tan rotund com l’'opera prima' de l’actor Raúl Arévalo, 'Tarde para la ira', que és, clar i català, la pel·lícula espanyola de la temporada i tot apunta que probablement es coroni com la de l’any. Ja només el pròleg mereix els elogis que li ha brindat la premsa internacional en la seva 'première' a la Mostra de Venècia: la seqüència que obre el film narra un atracament a una joieria des de la part de darrere de l’interior d'un cotxe, i la seva ferocitat visual colpeja les retines amb la mateixa intensitat amb què el Luis Callejo

Aquest cop de puny és, però, l’aperitiu d’un film que amaga més d’un as a la màniga: xantatges, segrestos i assassinats salvatges. La trama de 'Tarde para la ira' té girs de guió ben suculents, que compliquen la història just en el moment adequat i que no convé desvelar en aquestes línies. Diguem només que és la història d’una venjança. L’explosió d’una venjança, més aviat, que Arévalo modula sota una estructura episòdica i que, de manera paral·lela, modela sota diferents tons narratius (de l’humor negre a la violència més descarnada). Els seguidors de la crònica negra 'mesetaria' protagonitzada per personatges al límit gaudiran d’un repartiment escollit de manera acurada (Antonio de la Torre o Callejo), i en què sobresurt un Manolo Solo sensacional. Tot el que es digui o s’escrigui sobre la seva interpretació es quedarà curt. Però a 'Tarde para la ira' Arévalo no només ha fet encaixar de manera precisa l’engranatge d’uns actors entregats a la causa: de la fotografia d'Arnau Valls Colomer, que aconsegueix fer del districte d’Usera i dels barris perifèrics del sud de Madrid un paisatge cinematogràfic profund i malaltís, al muntatge del veterà Ángel Hernández Zoido, l’equip tècnic també sembla haver-ho donat tot en aquesta cinta de suspens que supera tota expectativa.

El resultat, en última instància, és el retrat d'una Espanya que no ens és gens aliena: seca, bruta i amarada de sang, un escenari que han recorregut de Carlos Saura a Eloy de la Iglesia, però actualitzat segons les constants del 'neo-noir' contemporani. El Raúl Arévalo de 'Tarde para la ira' pot presumir, doncs, de parlar de tu a tu amb autors com Audiard o Winding-Refn. Una fita majúscula i canònica.