Quina mena d’història es pot explicar a les muntanyes del Kirguizistan? Aquesta és la pregunta que es fa Mirlan Abdykalykov en el seu debut en la direcció. I la resposta seria: un relat senzill, d’una essencialitat que ja no és possible a les metròpolis ni, com estaríem temptats de pensar, al cinema contemporani. Sutak ens presenta una família de ramaders de cavalls que viu pràcticament aïllada en aquesta zona de l’Àsia Central. Els patriarques, ja ancians, intenten mantenir les tradicions d’un estil de vida que saben que està amenaçat per l’inevitable avanç del món modern. El seu fill va morir en un accident i a la seva nora sembla haver-se-li despertat un afecte per un meteoròleg que ha arribat recentment a la regió. El nét ha marxat per estudiar arquitectura i ja només queda la mirada infantil de la seva altra néta per seguir entusiasmant-se amb el paisatge i amb els mites de la natura.
A Sutak els conflictes resulten diàfans, però Abdykalykov mai permet que les imatges es crispin. La narració és concisa; el tempo, reposat, i el cineasta no es deixa arrossegar pel lirisme dels escenaris, equilibrant el pols entre les diverses capes de significat de la pel·lícula: en una de les seqüències centrals de l’obra l’àvia explica la llegenda d’una dona que, en ser vista parlant amb un home que no era el seu marit, va ser convertida en ocell. Això serveix per alimentar la imaginació de la seva néta, però és també una advertència dirigida a les temptacions romàntiques de la nora, que escolta en silenci.