'La suerte de los Logan', una de les sorpreses més grates de l'any
Steven Soderbergh ha dirigit la seva pròpia resposta obrera a la sofisticada Ocean's eleven, un dels seus films de més èxit. La suerte de los Logan també és una comèdia d'atracaments en grup. Però en lloc de situar-se a Las Vegas transcorre als camins rals de l'Amèrica profunda. I els seus perpetradors són una família, la del títol, marcada per la malastrugança. Al germà gran, en Jimmy, antiga estrella local del futbol reconvertit en miner, l'acaben de fer fora injustament de la feina; en Clyde treballa en un bar després de perdre un braç a la Guerra de l'Iraq, i la Mellie fa de perruquera, tot i que també és una crac del volant. Fart de la seva sort, en Jimmy decideix robar la recaptació de l'esdeveniment de més èxit de la comarca, ni més ni menys que la cursa de la NASCAR.
El protagonista traça un pla, marca unes regles d'allò més assenyades i recluta l'equip ideal. Així es desplega la típica operativa d'un assalt a una fortalesa inexpugnable que Soderbergh narra amb un ritme impecable i un to humorístic ben fresc, amb escenes hilarants com una negociació a la presó amb Joc de trons com a moneda de canvi. Des de la comèdia, el director també articula una insòlita i gens reaccionària reivindicació de l'orgull hillbilly poc habitual de veure en el Hollywood més progressista, que sol observar des de cert aire de superioritat l'Amèrica profunda. La referència al mític tema Country roads de John Denver no és gratuïta, atès que acompanya el film des del principi i esdevé una mena d'himne espiritual dels personatges.
L'alineació d'intèrprets que proposa Soderbergh no resulta tan glamurosa com la d'Ocean's eleven, però desprèn el mateix carisma. Als sempre grats de veure Channing Tatum i Adam Driver, com a germans Logan, s'hi afegeix un Daniel Craig, com a especialista en assalts, que es desvela com un gran actor de comèdia. Potser la més desaprofitada és una excel·lent Riley Keough, la germana menys pessimista dels Logan.
La majoria de pel·lícules d'atracaments s'alimenten d'un substrat d'inspiració anarquista. Al cap i a la fi, es tracta que un grup de marginats assaltin els rebosts del capitalisme (bancs, casinos...) per redistribuir-ne la riquesa a la seva manera. Però són pocs els films del gènere que expliciten o afinen aquest rerefons polítics. En Jimmy, en canvi, mostra un posicionament moral respecte a l'acumulació de diners, una postura als antípodes de la glorificació de l'enriquiment típica de l'imaginari nord-americà, alhora que subverteix en part el concepte tradicional de triomfador. Per aquesta lectura i pel seu to de comèdia popular, La suerte de los Logan resulta un tipus de pel·lícula cada cop més difícil de veure al Hollywood contemporani i per tant una de les sorpreses més grates de l'any.
