Ready player one és l'adaptació de la novel·la homònima d'Ernest Cline, grial de sensibilitats retro i del culte a la cultura pop, bona part de la qual transcorre a OASIS, un univers virtual on tothom es pot caracteritzar amb l'avatar d'icones del còmic, el cinema o els videojocs. En aquest sentit, són enginyoses les variacions que introdueix el guió del mateix Cline i Zak Penn, buscant alternatives cinematogràfiques als passatges climàtics (amb una menció especial a la seqüència on els protagonistes s'introdueixen literalment a l'Hotel Overlook d'El resplandor). També cal felicitar els responsables de lligar el ball de llicències que satura el film de cameos de personatges i gadgets mítics.
Aquest desplegament espectacular no amaga que Steven Spielberg no acaba de sentir-se còmode conduint el catàleg referencial. A estones, el director d'E.T. fins i tot es corona com el pitjor DJ del món, perquè l'ús indiscriminat de cançons és tan pla i previsible com un recopilatori de radiofórmula dels vuitanta. De fet, Ready player one agafa un to més interessant si ens preguntem què dimonis li podia interessar a Spielberg d'una fan fiction hipertrofiada de l'imaginari que ell va fundar fa gairebé quatre dècades. La resposta la trobaríem, potser, en el personatge del creador d'OASIS, interpretat per Mark Rylance. Una figura extravagant i tocada per la melancolia, en la qual el cineasta sembla trobar un alter ego revelador: un demiürg que va donar eines per somiar a tota una generació, però que va acabar sentint remordiments per no haver-los ensenyat a apreciar la realitat.