Si ets un superheroi de còmic amb certa popularitat, posem per cas Spiderman, és probable que en un moment o altre experimentis un desdoblament a través del qual el teu jo es col·loca en cronologies diferents i altera la teva raça, el teu sexe i fins i tot la teva espècie. En el millor dels escenaris, és una manera d'explorar arestes d'un personatge amb cert marge de llibertat; en el pitjor, el resultat mostra una franquícia abocada a l'autoexplotació delirant. Sense anar més lluny, en menys de dues dècades l'home aràcnid ha conegut tres encarnacions cinematogràfiques de carn i ossos, la més recent de les quals –amb les faccions de Tom Holland– conviurà a partir d'ara amb el desviament animat que proposa 'Spiderman. Un nou univers'. Aquest film, però, no se centra exactament en Peter Parker sinó en un personatge molt més recent en l'imaginari de Marvel: Miles Morales, un adolescent hispanoafroamericà que agafa el relleu superheroic i crea un nou Spiderman després de la mort del reporter.
'Spiderman. Un nou univers'podria haver-se conformat amb ser una aventura autònoma, una mena de cara B dins el colossal Marvel Cinematic Universe. Però, tenint com a productors Christopher Miller i Phil Lord (aquest també guionista), era d'esperar que el film apuntés més amunt. Com si es tractés d'una 'mise en abyme' de la lògica expansiva marveliana, la cinta converteix en una força centrífuga la convivència de diversos herois dins de relats comunicants. Aquí no són Iron Man i Hulk els que comparteixen pla, sinó les diverses manifestacions de Spiderman que han arribat als quioscos, i als quals fa topar una esquerda interdimensional oberta per Wilson 'Kingpin' Fisk: des de la Gwen Stacy empoderada com a Spider-Gwen fins al 'cartoonesc' Spider-Pork, passant per Penny Parker, joveneta amb ulls d''anime' connectada a un 'meca', el monocrom Spider-Noir i fins i tot el Peter Parker original, sumit en la crisi de la mitjana edat.
Diferents estils d'animació
Tot i que la premissa argumental del xoc d''alter egos' no és totalment original –beu d'un arc argumental ja existent en el còmic–, la pel·lícula de Bob Persichetti, Peter Ramsey i Rodney Rothman sublima el repte autoreferencial harmonitzant criatures amb estils d'animació molt diferents, amb una fluïdesa i claredat de moviments abracadabrant. Tot això, a més, dins d'una matriu formal que està lluny de resultar homogeneïtzada, que proposa estridències grafiteres i travessa la imatge d'unes trames que simulen l'ampliació microscòpica d'una pàgina de 'comic book'; un dels molts detalls inventius que ens diuen que, tot i manipular conceptes residuals de la historieta 'mainstream', 'Spiderman. Un nou univers' és segurament la pel·lícula de superherois més preocupada per establir un diàleg fèrtil entre el llenguatge fílmic i la primera matèria de les vinyetes.