Somriu a la càmera, potser és l'última cosa que faràs

Quan va debutar el 2022 amb Smile, Parker Finn ens va sorprendre amb un film de terror a contracorrent que, lluny de la línia dura dels fenòmens recents del gènere, oferia un autèntic festival de cops d'efecte i acudits cruels, tot al voltant d'una cadena de suïcidis en què, abans de morir, les víctimes somreien davant l'únic testimoni, que patia tota mena d'al·lucinacions a partir de llavors. Una premissa ben efectiva, però que generava dubtes sobre una possible continuació, uns dubtes que Smile 2 no aconsegueix dissipar del tot.

La cantant Skye Riley (Naomi Scott) es prepara per a la primera gira després de sobreviure a un accident de trànsit en què va morir la seva parella. Si les pressions de la vida pública i els antics problemes amb les drogues no són suficients, la Riley presencia un suïcidi, moment a partir del qual comença a trobar-se amb persones amb rialles torbadores allà on va. Finn pren la figura de l'estrella del pop per expandir els temes de viralitat i trauma presents en la pel·lícula anterior. Això li permet executar un arriscat canvi de registre cap a l'horror psicològic, en bona part sostingut gràcies a una direcció efectiva i un autèntic tour de force interpretatiu per part de Scott. Malgrat tot, la mitologia de la saga no es desenvolupa gaire i les seqüències més convincents són les que s'apropen més a l'esglai i la mala bava de la primera part. Potser Smile no ens pot oferir res millor que el que ja hem vist fins ara.