Sitges s'escalfa amb les polèmiques 'Speak no evil' i 'Enys men'

SitgesDesprés d'uns dies de relatiu consens amb la majoria de pel·lícules projectades al Festival de Sitges, ja tocava una mica de polèmica i dissensió entre la premsa i el públic, però no la generada artificialment a Twitter per alimentar debats sense fonament sinó la divisió radical d'opinions sobre una pel·lícula. En aquest sentit, el primer títol que ha generat debat ha sigut la danesa Speak no evil, de Christian Tafdrup, que mostrava les seves cartes quan dilluns assegurava que el seu propòsit havia sigut “fer la pel·lícula més pertorbadora de la història del cinema danès”. I venint del país de Lars von Trier, això és molt dir.

Els protagonistes de Speak no evil són una família danesa que durant unes vacances a la Toscana coneix una família neerlandesa encantadora que els convida a visitar-los un cap de setmana als Països Baixos. Tafdrup apunta des del primer moment que allò acabarà com el rosari de l'aurora introduint una música amenaçant que violenta els moments més idíl·lics, un recurs que ja utilitzava Michael Haneke al començament de Funny games, el referent que plana constantment sobre Speak no evil. Però aquí el mal absolut triga més a revelar-se i, durant bona part del metratge, la història es podria confondre amb una comèdia negra i tensa sobre els equívocs culturals i socials que es generen entre la família danesa i la neerlandesa.

Quan l'ambivalència deixa pas al malestar i el malestar al terror profund i sense esperança és quan sorgeixen els dubtes sobre les intencions de Tafdrup al potenciar l'actitud amable i pusil·lànime del pare danès. Speak no evil sembla voler alertar-nos de la falta de caràcter de les societats occidentals modernes, com si estiguessin deixant-se portar agafades de la mà a l'escorxador per l'extrema dreta. ¿És una crida, doncs, a plantar-li cara d'una manera més frontal? Si és així, ho fa d'una manera una mica barroera, amb una traca final de crueltat i foscor que ha molestat alguns. Però en última instància la pel·lícula és sobretot un conte de terror negre com la nit, i en aquest terreny la veritat és que se'n surt prou bé.

Un ensurt a primera hora

La britànica Enys men, de Mark Jenkin, també ha polaritzat de valent el Festival de Sitges, sobretot en la sessió de les 8.15 h d'aquest dimarts, on el públic, amb l'esmorzar acabat d'engolir, s'ha enfrontat a una de les experiències més extremes del festival: un film mig abstracte i gairebé sense diàlegs sobre l'única habitant d'una petita illa de Cornualla que es dedica a estudiar unes flors estranyes que creixen en un penya-segat. Filmada en 16 mm preciós de colors radiants, Enys men confia en les textures i el muntatge per traslladar a la pantalla l'embruix que atrapa la protagonista quan els fantasmes del passat es passegen pel paisatge d'òxid i roques de l'illa, fusionant el món interior i exterior del personatge amb idees visuals exigents però enlluernadores. A Sitges hi ha moltes pel·lícules que narren històries però no tantes que, com aquesta, es dediquin a crear universos tan fascinants.

El tàndem format per Justin Benson i Aaron Moorhead, habituals de Sitges, se situa també entre els que entenen el fantàstic com un marc per construir històries al marge dels codis tancats del gènere. A Something in the dirt retraten l'amistat entre dos veïns de Los Angeles que descobreixen un fenomen paranormal a l'edifici i decideixen fer-ne un documental “per vendre'l a Netflix” i forrar-se. A Benson i Moorhead no els interessa tant resoldre del misteri com explorar com l'obsessió d'un dels veïns per explicar l'inexplicable provoca una espiral de paranoia i desconfiança que va esquerdant la relació dels protagonistes. Llàstima que el metratge es dilati en excés i, sobretot, que el dispositiu meta del documental fictici sembli a mig cuinar, perquè el terror còsmic quotidià de la pel·lícula podria agradar molt a l'autora Mariana Enríquez, un dels membres del jurat d'aquesta edició.