Vicky Krieps: "Sissí va ser la primera víctima de la cultura de la celebritat"

BarcelonaLa seva interpretació brillant i complexa a El fil invisible va llançar la carrera de Vicky Krieps (Luxemburg,1983), però ella ha preferit centrar-se en el cinema europeu, col·laborant amb directors com Mia Hansen-Love a La isla de Bergman o Mathieu Amalric a Abraça'm fort. El seu estatus com a actriu de moda del cinema europeu queda confirmat a L'emperadriu rebel, un biopic atípic sobre Elisabet d'Àustria, la famosa Sissí que va interpretar Romy Schneider al cinema.

Va fer un petit paper a Tres dies a Quiberon, una pel·lícula sobre Romy Schneider, i ara interpreta el personatge que va fer famosa Schneider. Com d'important és el seu treball en la manera com vostè s'aproxima a Sissí?

— Romy Schneider és, en part, el motiu pel qual he fet aquesta pel·lícula. Tant ella com Sissí van patir, en èpoques diferents, un problema que afecta sovint les dones, i és la imposició de la imatge que els altres tenen de tu. La sensació de no estar a l'altura d'aquesta imatge és tan intensa que acabes creant una presó al teu voltant. Per això m'he permès crear un personatge complex i no justificar els seus defectes. La meva Sissí pot ser molt egocèntrica i vanitosa. De fet, em preocupava que la gent no connectés amb la pel·lícula perquè la protagonista no es mostra empàtica amb els altres. No havia fet mai res així, tan radical. Però sentia que ni a Romy ni a Sissí els van permetre portar-se malament i sortir del seu paper, i volia fer-los a les dues el regal pòstum de divertir-se i jugar, de fer totes les ximpleries i malifetes que mai havien pogut fer.

Hi ha un fil que connecta la Sissí de L'emperadriu rebel amb l'Alma d'El fil invisible.

— Sí. L'Alma està en una posició semblant a la de Sissí: com ella, és jove i té un origen diferent del seu marit. Les dues són en una gàbia, però acaben trobant la manera de sentir-s'hi còmodes. L'Elisabet fa més temps que viu a la gàbia i ha après a sobreviure. Hi ha més rebel·lió en ella, una recerca més activa de la llibertat, i per això la pel·lícula em resulta tan personal. Hi ha més connexions: a El fil invisible vaig decidir que l'Alma no portaria maquillatge fins que arriba a la casa de Reynolds Woodcock, així que ningú em maquillava ni podia tocar-me, perquè volia mostrar que no necessites sempre el maquillatge. A L'emperadriu rebel faig el mateix, però durant tota la pel·lícula, precisament perquè a Romy Schneider la van reduir a la seva bellesa i a la imatge de princesa i sempre la carregaven de maquillatge. Jo sempre intento expressar-me com a dona i com a actriu a través de les meves pel·lícules, i en aquest sentit El fil invisible i L'emperadriu rebel van marcar dos punts d'inflexió. La diferència és que a El fil invisible vaig ser una convidada d'honor al saló del Daniel [Day Lewis] i el Paul [Thomas Anderson], lliure de ballar com jo volgués, però seguia sent el seu saló. Però ara he crescut i L'emperadriu rebel és el meu propi saló, i un diàleg de tu a tu amb la Marie [Kreutzer, directora del film].

La idea de filmar un biopic sobre Sissí va ser seva, no de la directora. Com va sorgir?

— Reflexionant sobre les cadenes que comporta ser dona. Estàs encadenada a la idea de ser mare, de ser dona, santa, etc. Al principi la Marie no estava interessada en el projecte, li semblava una idea molt kitsch. Però va canviar d'idea i va escriure el guió, i quan me'l va enviar jo havia acabat la promoció d'El fil invisible i la campanya dels Oscars, una experiència que no em va agradar i que em va costar pair. Després d'allò, és com si el guió parlés de mi. És igual que jo tingués la idea de fer la pel·lícula, va ser només després de llegir el guió que vaig entendre la Sissí, que va ser la primera víctima de la cultura de la celebritat. I ara ho som tots gràcies a Instagram i les xarxes socials, perquè ens hem convertit en les estrelles de la nostra pel·lícula. I no és normal ser tan conscients de l'aspecte que tenim, mirar-se tant i pensar sobre un mateix tant. Ara sabem constantment com ens veuen els altres i què els agrada més i menys de nosaltres. A la pel·lícula veiem el que tot això li provoca a la Sissí, però és com si ens ho estiguéssim provocant a nosaltres com a societat i no sabem com ens afectarà psicològicament aquest mirar-nos constantment.

Què va passar durant la promoció d'El fil invisible? Semblava que Hollywood li obriria les portes, però vostè es va dedicar a fer pel·lícules europees. No li van fer ofertes de Hollywood?

— Sí, però no les recordo. De vegades ni tan sols llegia els correus. La gent vol sentir coses com ara “Vaig dir que no a Jurassic Park”, però no tinc històries així per explicar. Simplement, vaig allunyar-me de tot, dels focus, de l'atenció... A Hollywood tot es quantifica. És com això dels premis... No hi ha millors o pitjors interpretacions, és art, una cosa viva, no la pots reduir a un número. Jo em vaig acabar sentint molt alienada de tot plegat i vaig preferir fotre el camp i fer cinema francès. A la gent li va costar d'entendre. La primera oferta que vaig acceptar després d'El fil invisible va ser De nos frères blessés, d'un director gairebé desconegut, Hélier Cisterne, i molta gent no ho entenia. Vaig haver de lluitar per fer la meva, però la gent ja ho ha acabat acceptant. I no he dit mai que no vulgui fer cinema americà, li dec molt i soc una gran fan del seu cinema clàssic. El meu problema és la maquinària que l'envolta. No m'hi vaig sentir còmoda. Em sento més jo mateixa quan faig cinema d'autor. Faig el que jo vull, que és precisament el que Sissí no va poder fer, i per això aquesta pel·lícula és simbòlica per a mi.

Es compara molt Sissí amb Lady Di. Hi està d'acord?

— Se l'ha comparat amb moltes dones famoses, des de Lady Di a Marilyn Monroe. Totes són dones que se suposa que haurien de limitar-se a representar el seu paper. Diana i Sissí eren aristòcrates, però de cases petites, pràcticament van créixer al camp i les dues eren molt boniques, es van casar teòricament per amor i, posteriorment, es van enfrontar a tot un sistema de poder. Les dues es van veure atrapades per una casa reial a la qual, en realitat, no pertanyien. Tant Sissí com Diana van lluitar per cuidar dels seus fills, en contra de la tradició d'enviar-los interns a escoles on els ensenyaven a ser “homes”. I van buscar activament petits espais de llibertat, com a la pel·lícula Spencer. És increïble que semblants són la nostra pel·lícula i Spencer. I ni la Marie ni jo la coneixíem!

Abans deia que en aquesta pel·lícula s'havia permès fer malifetes. Això inclou els anacronismes que hi ha en el retrat de Sissí?

— Sí. Jo sento la pel·lícula com una malifeta que hem fet la Marie i jo, ella per uns motius i jo per uns altres. Ella fa servir l'anacronisme però sense convertir-lo en un concepte o un discurs. Ho va començar a fer quan li van portar una cadira històricament correcta que no li agradava perquè era massa kitsch. I va pensar, ¿i si fem servir una cadira que no sigui d'època? Només volíem explicar una història, no demostrar que havíem fet els deures d'història. El seu equip va començar a anar més enllà, a desafiar l'espectador amb decisions molt atrevides. I no sempre és evident el que és anacrònic i el que no: el tractor ho és, òbviament, però els tatuatges no, ja existien a l'època. I l'electricitat també, tot i que en aquell castell particular no n'hi havia, perquè era molt tradicional i només feien servir espelmes. Aquests processos intuïtius són típics de les directores. Mia Hansen Love de vegades no et pot explicar el perquè d'una decisió, perquè la pren des del cor. Però això no vol dir que no sigui molt intel·ligent. Pren moltes decisions amb el cap, però també fa servir el cor. Quan treballo amb la Mia o la Marie gairebé no hem de parlar, és tot molt intuïtiu. Però també em passa amb Mathieu Amalric i amb Paul Thomas Anderson. M'agrada endinsar-me en el desconegut amb ells i seguir la meva intuïció. M'arrisco a fer el ridícul i equivocar-me, però ser un artista és prendre riscos. Òbviament, moltes coses es van quedar a la sala de muntatge, perquè vam fer moltes bogeries, però la Marie va trobar l'equilibri apropiat de bogeria.

Què és el més boig que va fer?

— Probablement, dir-li “imbècil” en algun moment a tots els personatges. Un dia va aparèixer una aranya a la taula mentre filmàvem un sopar. El més normal hauria sigut ignorar l'aranya o parar l'escena i demanar que se l'emportessin, però em vaig posar l'aranya a la mà i vaig començar a jugar-hi mentre fèiem l'escena i, quan l'aranya va anar cap a un altre actor, em va agafar un riure molt fort i d'aquí surt l'escena en què ric i tothom em mira incòmode. Però no feia totes aquestes coses buscant el xoc fàcil o per impactar, sinó per sentir-me lliure com a actriu, i també perquè el personatge fos lliure.