Silencio

Podria semblar una variant amb firma de luxe de La missió, de Roland Joffé, aquella reivindicació de la teoria de l’alliberament amb Jeremy Irons i Robert De Niro que també comptava amb un grup de jesuïtes predicant en territori hostil al segle XVIII. Però Silencio, l’adaptació de Martin Scorsese de la novel·la de Shusako Endo al voltant de dos missioners portuguesos al Japó del segle XVII, s’apropa més, en el seu punt de partida, a una versió religiosa del viatge al cor de les tenebres conradià. L’“exèrcit de dos” que formen els joves protagonistes, el pare Sebastião (Andrew Garfield) i el pare Francisco (Adam Driver), s’endinsa en aquest país remot que castiga amb el martiri i la mort els que professen el cristianisme per trobar el pare Ferreria (Liam Neeson), un missioner veterà de qui es diu que ha renunciat a la fe per adaptar-se als costums locals.

Scorsese s’allunya amb Silencio dels seus films més adrenalínics sobre l’auge i caiguda de mafiosos de tota mena per entroncar amb les seves obres de caire espiritual, tant les de religiositat explícita com L’última temptació de Crist o Kundun, com aquelles que de forma menys evident també aborden la recuperació de la gràcia per part del protagonista, com Taxi driver i Toro salvatge. Sebastião s’endinsa en un viacrucis personal en aquest cas per reafirmar la seva fe, però cal dir que no presenta una personalitat tan turmentada, ni de retruc fascinant, com la dels personatges d’aquells films escrits per Paul Schrader.

Silencio es un dels projectes més ambiciosos d’un director que va voler ser capellà abans que cineasta. Scorsese forja una pel·lícula d’èpica introspectiva sobre un home que lluita sol contra els límits de la seva pròpia espiritualitat. Més centrat en la vivència personal que en l’experiència col·lectiva de la religió, el punt de vista del film recau sobretot en la mirada de Sebastião, de manera que les tortures dels conversos no es presenten com una prova per a qui les pateix sinó per al missioner que les observa impotent. En un film en què la banda sonora està conformada quasi exclusivament pels sorolls de la naturalesa, els paisatges tan grandiosos com inhòspits del Japó serveixen de caixa de ressonància del silenci de Déu que tant li pesa a Sebastião. Scorsese fins i tot assumeix les contradiccions del context escollit: a la seva manera Silencio és un tribut a la cultura i al cinema japonès que tant admira. Al cap i a la fi són els secundaris japonesos (els màrtirs, el Judas, l’inquisidor...) els que atorguen el contrapunt dialèctic a aquest film sobre una fe que només arriba a la transcendència quan s’empelta del que és humà.