Sergi López: “M’agrada tenir la possibilitat de cagar-la”

REW

<<

“Com es porten els 53 anys? No sé com els porten els altres, però jo me’ls prenc superbé. És una passada. Estic en un gran moment de la meva vida. Et vas fent gran, el cos ja no és el mateix, però em passen coses i tinc la possibilitat de créixer. Sí, ja ho sé, faig una mica de ràbia! Puc llegir projectes molt diferents, i això per a mi és un aliment i una saba brutals. Penso que encara està tot per arribar”, reflexiona Sergi López (Vilanova i la Geltrú, 1965), el mateix actor que estudiava teatre i es guanyava les garrofes, als inicis dels anys 90, a París: “Vaig arribar a França no exactament amb una mà al davant i l’altra al darrere, però gairebé. Tenia unes peles que havia estalviat i que em permetien pagar-me un any i mig a l’escola. I res més. No sabia parlar francès. Conèixer el mètode d’ensenyament de Jacques Lecoq em va trasbalsar. Em va incitar a buscar el meu propi llenguatge”.

I allà va topar amb el director Manuel Poirier, “que buscava un paio de 25 tacos amb accent espanyol”, i va rodar amb ell La petite amie d’Antonio. Va continuar la seva col·laboració amb el cineasta francès ( Western, La curva de la felicidad ) i va fer-se un nom a la pàtria de Jean Renoir i François Truffaut gràcies a Una relació privada, de Frédéric Fonteyne, o Harry, un amic que us estima, de Dominik Moll. Carícies (1998), de Ventura Pons, o Entre las piernas (1999), de Manuel Gómez Pereira, el van introduir en la indústria catalana i espanyola.

PLAY

>

Té una imatge pública d’home simpàtic i obert, però, a la seva filmografia, destaquen dos llargmetratges que el mostren en actes duríssims: Sólo mía (2001), de Javier Balaguer, i El laberinto del fauno (2006), de Guillermo del Toro. “Als Pastorets hi he fet de bo, de Lluquet, però amb el personatge que més bé m’ho he passat és el de Satanàs. La interpretació és com un joc, i pots jugar a ser un llop, un ogre, un diable, un assassí o un capità feixista que mata nens amb una tranquil·litat espantosa, com el d’ El laberinto del fauno. I així com amb Del Toro m’ho vaig passar la mar de bé, perquè no deixava de ser un conte, a Sólo mía ho passava fatal quan em deien que aquell dia hi havia escenes de violència domèstica amb la Paz Vega”.

Dos noms essencials en la seva trajectòria al cinema: Isaki Lacuesta (Murieron por encima de sus posibilidades, La propera pell ) i Marc Recha ( Petit indi, Un dia perfecte per volar, La vida lliure ): “M’encanta tenir l’oportunitat de conèixer gent com el Lacuesta i el Recha, que no s’assemblen a ningú i que estan posseïts per allò que fan. Amb perdó i admiració, estan com una cabra, que és la gràcia dels artistes. Aquesta dosi de bogeria és necessària”. Hi afegim un altre bitxo raro? Vinga, Terry Gilliam, que va dirigir López a la recent El hombre que mató a Don Quijote (2018): “Hòstia, un altre zumbat! El Terry i jo ens vam enamorar a primera vista. S’ho passava bomba amb mi. Amb l’edat que té, quina energia... És molt xulo que un tio t’encomani el seu entusiasme”.

FF

>>

“El meu mètode? Quan penso en mètode, penso en una soledat, i jo no hi crec, en el treball solitari. Necessito estar amb algú que em miri des de fora, m’inspiri, em digui coses. En el procés de creació, m’agrada tenir la possibilitat de cagar-la. I que, en el resultat final, la gent no hi vegi el Sergi López, sinó un nou personatge meu”. Un paper com Ultimo, el rodamon de Lazzaro feliz (2018), de la realitzadora italiana Alice Rohrwacher: “Ha sigut una experiència especialment commovedora, bonica. Per explicar-me qui era Ultimo, l’Alice em va dir que era com el Zampanò de La strada. És una pel·lícula antisistema, contra la competivitat i l’ambició. S’hi dona valor a la innocència, la bondat i la compassió, i això és revolucionari. La meva mare es va emocionar veient la pel·li”.

El 2019 estrenarà dues pel·lícules catalanes: Staff only, primer llargmetratge de ficció de Neus Ballús, rodat al Senegal, i la comèdia coral 7 raons per fugir, d’Esteve Soler, Gerard Quinto i David Torras. El 27 de gener López podria guanyar el seu primer Gaudí per La vida lliure : “Això dels premis i els homenatges, no sé com dir-ho, em fa una mica de vergonya. I sempre són injustos”. Uns dies abans, haurà estrenat, a la Sala Beckett, El chico de la última fila, un excel·lent text de Juan Mayorga dirigit per Andrés Lima, i que, el 2012, va ser adaptat al cinema per François Ozon a A la casa. López hi interpreta “un professor de literatura que té un alumne amb un do per a l’escriptura” i l’encoratja i l’anima. “Vaig una mica atabalat perquè estic tot el dia repassant, memoritzant, clavant el text. Perquè jo, al teatre, en obres com Non solum, estava acostumat a improvisar. Sí, estic un pèl acollonit”.