Amb El seductor, Don Siegel va firmar una de les pel·lícules alhora més insòlites i més representatives de la misogínia que amarava bona part del cinema nord-americà dels 70. Adaptació del llibre de Thomas Cullinan, el film es desplegava com un fascinant conte gòtic ambientat en una residència sudista per a senyoretes on l'arribada d'un soldat ferit propicia l'esclat de tot un ventall de sexualitats reprimides.
Costa imaginar una directora més diferent de Don Siegel que Sofia Coppola. I, tanmateix, la seva nova versió de l'obra de Cullinan quadra d'allò més amb la resta de la seva obra. Si Siegel projectava els fantasmes d'una masculinitat amenaçada en un univers dominat per les dones, Coppola porta la història al seu terreny i ofereix un nou estudi al voltant d'un dels seus temes recurrents: les dones tancades en una gàbia d'or que les aïlla de la resta del món. A La seducción, com a Las vírgenes suicidas, aquesta situació en aparença harmoniosa entra en crisi amb l'eclosió sexual de les protagonistes. Si Siegel apostava per un erotisme desbocat, carnós, suat i histèric com el d'una obra de Tennessee Williams, Coppola es decanta per firmar una pel·lícula d'una bellíssima sobrietat prenyada d'una subtil càrrega irònica. La seducción és el seu film amb una narrativa més directa, en què els esdeveniments avancen sense contemplacions ni giragonses puntuats per dos àpats clau.
També és la pel·lícula de la directora en què s'usa més i millor l'humor soterrat per destacar el desencaixament de les protagonistes i la contundència de la seva resolució final. La posada en escena evita, a més, qualsevol recreació en el preciosisme decadent del casalot que serveix d'escenari, perdut enmig del bosc com en una faula, i de les dones que hi resideixen, comandades per una magistral Nicole Kidman. La directora depura la misogínia present en la versió dels 70 i manté el regust de revenja en femení del final. Però s'agraeix que no forci una lectura en clau feminista del relat, i les accions dels personatges no responen pas a una clara consciència de gènere. Ans al contrari, la directora opera de manera molt més interessant en presentar el cantó fosc i ambigu de tot un imaginari lligat a la feminitat més tradicional i conservadora. Les tasques que aprenen les noies per esdevenir senyoretes exemplars (cuina, costura, cures mèdiques…) les utilitzen tant per agombolar l'home que les atreu com per destruir el que les enganya. Perquè la venjança també pot ser un plat servit amb delicadesa.