L''egotrip' de Sean Penn a Ucraïna es presenta a la Berlinale

Enviat especial a BerlínEn una escena del començament de Superpower, el documental sobre Ucraïna dirigit per Sean Penn i Aaron Kaufmann que es va estrenar divendres a la Berlinale, l'actor de Hollywood visita un acte d'homenatge a les víctimes de la guerra i parla amb la viuda d'un soldat; però en lloc de mostrar el dolor de la dona, el muntatge del film intercala en 20 segons fins a tres plans de la reacció de Penn, que s'escolta la dona amb posat greu. L'escena és un exemple del llenguatge televisiu amb què està realitzada la pel·lícula però sobretot del narcisisme que impregna aquest monument a l'egolatria d'una estrella inflamada de protagonisme i enamorada de la seva pròpia imatge de defensor d'una causa justa. "Ja m'agrada que em diguin que soc un propagandista si serveix perquè el públic conegui la veritat", ha dit Sean Penn a la roda de premsa de Superpower, on ha comparat Ucraïna amb els Beatles. Però el problema del documental no és que prengui partit per Ucraïna, sinó la vacuïtat de la seva mirada sobre el conflicte.

El pitjor de Superpower és la sensació d'oportunitat perduda: Penn va començar a treballar en el film mesos abans de les primeres hostilitats amb la idea de fer un perfil sobre Zelenski, i va arribar a Kíiv pocs dies abans de l'esclat de la guerra. De sobte, l'actor i cineasta es va trobar amb un seient de primera fila per observar la notícia més important de la dècada i, esclar, un nom de fama mundial que obre moltes portes, fins i tot la d'un Zelenski que li concedeix una entrevista poques hores després de la invasió russa. I, tanmateix, Superpower malbarata el seu potencial atorgant el protagonisme a un actor de Hollywood de 62 anys que no para de fumar i beure, i no a un poble que lluita amb coratge contra un enemic superior.

Especialment incòmode és el fervor quasi religiós de Sean Penn cap a Zelenski, de qui parla sovint amb veu emocionada i ulls plorosos. Tanta devoció no contribueix tampoc a fer millor cap de les tres entrevistes –en moments diferents de la guerra– amb Zelenski, que respon en un anglès molt precari als comentaris elogiosos d'un Penn incapaç de formular preguntes amb interès, com si estar en presència del líder ucraïnès ja fos suficient. Val a dir que en alguns moments de Superpower desfilen per la pantalla gent amb coses interessants a dir: experts, periodistes, militars, polítics... Però la pel·lícula no els deixa gaire espai per expressar-se, ja que és molt més important mostrar Sean Penn visitant un edifici en runes, fugint en cotxe d'Ucraïna en els dies posteriors a la invasió russa o comentant que a Zelenski se'l veu molt cansat. “Has vist quina cara feia? Segur que fa un mes que no dorm”, diu després d'una conversa per Zoom amb l'ucraïnès. Per sort, el documental ens estalvia el moment en què Penn regala el seu Oscar a Zelenski, ja prou vist per xarxes socials.

No es pot negar, tanmateix, el valor d'algunes imatges, com la de Penn entrevistant el president d'un país que fa tot just unes hores acaba de ser envaït per Rússia. O la conversa d'un grup de corresponsals expressant el seu escepticisme sobre la invasió només uns dies abans de l'impacte dels primers míssils russos. També és interessant copsar els dubtes que els ciutadans ucraïnesos tenien amb Zelenski abans de la guerra, o el racisme anti-rus d'alguns soldats. I Zelenski emergeix com una figura més complexa del que sembla, un actor amb molts vincles personals amb Rússia que arriba al poder amb l'objectiu d'aconseguir la pau i acaba interpretant el paper de la seva vida: líder nacional i salvador de la pàtria.

'Bromance' tòxic i melodrama xinès

D'altra banda, en la competició oficial, Manodrome ha mostrat una visió més fosca i perillosa del bromance que la de Sean Penn i Zelenski: la que estableix un conductor d'Uber a punt de ser pare amb una secta d'incels que han renunciat a les dones i conviuen en una mena de fraternitat solidària masculina. Un Jesse Eisenberg en el seu registre més dramàtic –i amb moltes hores de gimnàs– protagonitza aquest drama psicològic que explora el costat terrorífic de les noves masculinitats. Més reeixit, el melodrama xinès The shadowless tower és el primer aspirant seriós a l'Ós d'Or d'aquesta edició, una emocionant història de famílies separades i cors trencats que frega el fulletó en alguns moments però que té molt de cinema en les seves imatges i una melancolia que recorda el cinema del coreà Lee Chang-dong, que apareix citat en una de les primeres escenes.