La sàtira culer que va 'matar' Franco reviu íntegra a Sant Sebastià

BarcelonaUna Barcelona ravalera i sòrdida però desbordant de vida i passions grotesques és l'escenari de Furia española, la comèdia que Francesc Betriu va rodar el 1974 sobre un aficionat culer que treballa a les golondrines del port (Cassen) i es va enredant en una relació esperpèntica amb la filla d'un company de feina (Mònica Randall). Aquesta sàtira subversiva sobre la passió futbolera com a mecanisme d'alienació social (i fins i tot sexual) va ser una de les pel·lícules més massacrades per la censura espanyola, que li va exigir 23 talls, que equivalien a 162 metres de pel·lícula de cel·luloide. Per sort, quasi cinc dècades després, Furia española reviu intacta aquest diumenge al Festival de Sant Sebastià. I aquesta vegada els restauradors de la Filmoteca no han hagut de rastrejar còpies antigues en filmoteques, arxius o col·leccions privades: la versió original de la pel·lícula es trobava al DVD oficial de la pel·lícula.

Explica Ferran Alberich, coordinador del pla de digitalització de la Filmoteca, que al començar la investigació i consultar la còpia videogràfica de la biblioteca de la Filmoteca van descobrir, amb gran sorpresa, que es tractava de la versió íntegra de la pel·lícula, sense els 23 talls. La va autoritzar el mateix ministeri de Cultura sense fixar-se que no era la mateixa versió estrenada el 1976. “Suposem que Manga Films [la distribuïdora del DVD] va demanar el material a la productora i aquesta els devia donar una còpia prèvia a la censura, conscientment o inconscientment”, diu Alberich. Per reintegrar els talls censurats, el restaurador va treballar amb la còpia que es conserva als arxius de la Filmoteca Espanyola. Molts dels talls són d'una paròdia salvatge d'un informatiu que Betriu introdueix com a transició entre seqüències, però també escenes de llit entre Cassen i Randall censurades més per la sordidesa –el voyeur que es mira la parella que carda– o la incorrecció –Cassen fent el salut feixista quan li sagna el nas– que per l'explicitesa de les imatges.

“Furia española és una autèntica astracanada, una pel·lícula d'un humor tan incorrecte i groller que estic segur que va ser un referent per al primer Almodóvar o per a Álex de la Iglesia”, assenyala Esteve Riambau, director de la Filmoteca. La pel·lícula arrossega una llegenda peculiar: sembla que va ser l'última projecció que es va fer al cinema privat del Pardo per a un Francisco Franco que, evidentment, no en va quedar content. Beatriu fins i tot deia, en broma, que Furia española havia matat Franco. “És una pel·lícula salvatge perquè no hi ha moral –explicava el director a l'ARA el 2020, uns mesos abans de morir–. Ningú jutja ningú, tothom va a la seva. Però en el fons del pla sempre hi havia un parell de policies detenint algú. Amb raó vaig tenir problemes amb la censura”.

En la presentació de la pel·lícula a Sant Sebastià, Randall ha recordat aquest dissabte que abans de Furia española només li trucaven "per fer de rica i guapa” i que, per tant, li va fer molta il·lusió “fer de pobra" per primera vegada. També ha deixat clar, amb molt d'humor, que els pèls que exhibeix a l'aixella "en una escena molt ordinària” eren un postís. “No us penseu que jo duc això sota el braç, no”. I, ja per acabar, ha confirmat la llegenda sobre Franco: “Va ser l'última pel·lícula que va veure, sí. L'home devia veure el títol i es devia pensar que era una cosa racial o jo què sé, però després de veure-la crec que es va morir. De fet, ja l'hi podrien haver projectat abans”.