Sant Sebastià riu amb les mentides ridícules de Cesc Gay

Enviat especial a Sant SebastiàEncara que el títol d'Historias para no contar piqui l'ullet a les Historias para no dormir de Chicho Ibáñez Serrador, la comèdia que Cesc Gay ha estrenat aquest dimecres al Festival de Sant Sebastià no remet a l'humor negríssim de la mítica sèrie de terror sinó a l'habitual ironia agredolça del director barceloní, amb dosis justes de mala bava i tocs de romanticisme. Deu anys després d'Una pistola a cada mà, Gay torna al cinema episòdic amb una pel·lícula amb cinc històries independents unides per l'interès en el costat més ridícul de la gent i per les coses que callem i les que inventem, secrets i mentides que ens defineixen potser més que les veritats.

Gay aprofita el format omnibus per nodrir un repartiment amb noms coneguts de l'star system espanyol i català: els dos veïns que s'agraden són Anna Castillo i Chino Darín –en un segment que capgira amb enginy el clàssic “amaga't, de pressa, que ha arribat el meu marit”–, la parella carregada de secrets són Quim Gutiérrez i Verónica Echegui i les tres amigues que es troben en un càsting, poca broma, sópn Maribel Verdú, Alexandra Jiménez i Nora Navas. També hi ha José Coronado com a seductor a punt de ser abandonat, i Antonio de la Torre i María León són els dos amics que intenten animar un Àlex Brendemühl divorciat i deprimit. Tots es mouen, amb matisos, dins la classe mitjana urbana i liberal que Gay coneix bé i retrata sovint. I el director aprofundeix en la necessitat d'aquests personatges d'aparentar normalitat i dissimular els sentiments, una mina per a la comèdia que ell practica.

Com Una pistola a cada mà, Historias para no contar destaca per la sensació de veure uns actors jugant i gaudint amb unes situacions molt llamineres, sobretot en el cas de Verdú, Navas i Jiménez. El seu curt, a més, serveix d'alguna manera perquè el director es reivindiqui com a explorador del món femení, i no només de la parella o l'univers masculí. El que no canvia és el costum d'ambientar la història en la seva ciutat: com un Woody Allen a la catalana, Gay s'ha convertit en el retratista més fidel d'una Barcelona de restaurants moderns i apartaments lluminosos, sense turistes ni brutícia, potser un reflex de la imatge que intenten projectar els seus personatges.

Sexe per dignitat

Després de La herida (2013) i Morir (2017), dues pel·lícules més que notables però que t'enfonsaven la moral, Fernando Franco deixa entrar la llum a la seva tercera pel·lícula. La consagración de la primavera, una de les millors vistes a la secció oficial a Sant Sebastià, toca un tema potencialment aspre i sòrdid, l'assistència sexual a persones discapacitades –és millor no imaginar com ho abordaria Ulrich Seidl–, però Franco ho fa amb intel·ligència, sensibilitat, tocs de comèdia i un punt de vista original que fuig d'estereotips i didactismes, el de la Laura (Valèria Sorolla, tot un descobriment), una mallorquina de 18 anys en el seu primer any d'universitat a Madrid que, després de conèixer quasi per accident un noi amb paràlisi cerebral (el còmic basc Telmo Irureta) s'ofereix a ser la seva assistent sexual.

“Per què ho vols fer?”, li pregunta directament la mare del noi (Emma Suárez). Entre la Laura i el David hi ha una complicitat real, però el factor clau és la mateixa inseguretat de la noia, que pateix vaginisme i no té cap experiència sexual. El David es converteix, doncs, en un camp de proves segur on testar-se tenint sempre el control de la situació. Franco explora la relació sense morbo ni subratllats, amb una càmera que evita el sentimentalisme i s'està sempre amb la Laura, un personatge més complex del que pot semblar al principi, com s'encarrega de deixar-nos clar un desenllaç contundent i carregat de lògica. La consagración de la primavera tanca la participació espanyola en competició i confirma el bon nivell d'aquesta edició, sobretot en comparació amb l'escassa rellevància dels títols internacionals projectats fins a aquest moment, dels quals només ha destacat la tèrbola Sparta.