Ryusuke Hamaguchi: "Em va emocionar profundament que Víctor Erice em cridés pel meu nom"

BarcelonaDesprés de firmar dues de les grans pel·lícules del 2021, La ruleta de la fortuna i la fantasia i Drive my car, i de guanyar un Oscar amb la segona, el director japonès Ryusuke Hamaguchi torna a les cartelleres amb una obra tan senzilla com misteriosa i subtil: El mal no existe, en què la vida en harmonia d'un pare i la seva filla es veu alterada per la pròxima construcció d'un càmping de luxe als afores de l'idíl·lic poble on viuen.

La pel·lícula neix quan la compositora Eiko Ishibashi li demana crear unes imatges per a una peça musical seva. Com es converteix aquest encàrrec en El mal no existe?

— Vaig treballar amb Eiko Ishibashi a Drive my car i em va semblar una gran compositora. El 2021 em va demanar que fes una pel·lícula curta per acompanyar els seus concerts. Vaig acceptar, però després em vaig adonar que no sabia com fer una cosa així. Ella va dir que no calia fer res simbòlic ni abstracte, que ja li estava bé una pel·lícula com les que faig normalment, així que vaig escriure un guió, però els personatges necessitaven diàlegs i en el concert no se sentirien, i era una llàstima. Així que vam optar per una solució doble: una versió en què, tot i que no se senten els diàlegs, s’entén el que passa pels moviments i la interpretació, i una altra en què sí que se senten. Una pel·lícula per a ella i una pel·lícula per a mi.

De quina manera l’ha afectat l’extraordinari reconeixement de Drive my car, potser el més important d’un cineasta japonès des de fa dècades?

— És cert que sentia certa pressió, però més que la pressió el principal problema és que l’èxit inesperat de Drive my car em va obligar a viatjar pel món sencer durant un any i mig per promocionar la pel·lícula, i a mi el que m’agrada és fer cinema, no promocionar-lo. Vaig acabar molt cansat, i em venia de gust fer una cosa més relaxada, que no impliqués aquest tipus de coses. Així, quan em van oferir el projecte musical vaig pensar que seria un projecte diferent, més relaxat. El que passa és que, per desgràcia, jo només sé fer cinema i al final va acabar convertint-se en una nova pel·lícula.

El final d’El mal no existe és especialment opac i obert a interpretacions. No li preguntaré pel significat, sinó si aquest títol tan contundent i alhora obert està pensat com a clau per repensar l’enigma del film.

— Per descomptat, la relació del títol amb el final és important. Un dels motius pels quals vaig triar aquest títol és perquè volia que fes pensar l’espectador, que li plantegés una pregunta que el tingués en tensió durant tota la pel·lícula. Pel que fa a l’explicació del final, tal com dius, prefereixo no donar la meva explicació personal. Que cadascú pensi la seva.

La tensió entre el món rural i la ciutat és un dels temes de la pel·lícula. Quina relació té vostè amb la natura?

— La veritat és que la meva relació és escassa. Vaig créixer en una ciutat, tot i que no a Tòquio, i soc un home de ciutat. El motiu per rodar aquesta pel·lícula al camp és que allà és on treballa Ishibashi, i té una influència important en la seva obra. Així que vaig començar a investigar l’entorn i, sobretot quan et fa de guia una persona d'allà, comences a mirar la naturalesa d’una altra manera i a comprendre millor les interaccions que existeixen entre els seus habitants.

Com ha influït en la direcció dels intèrprets treballar amb actors infantils?

— No gaire. Pensa que ja havia treballat amb actors aficionats. En aquesta pel·lícula, de fet, tinc fins a tres actors que en realitat són de l’equip tècnic. No era una pel·lícula comercial normal, on els tècnics i els intèrprets no es barregen mai. Però si prepares les coses bé es pot treballar perfectament amb actors que no siguin professionals. Lògicament, requereix més feina. I pel que fa a l’actriu infantil, era una nena de ciutat que no havia actuat en entorns naturals, però els nens són molt flexibles, s’adapten a tot i sembla una nena de poble.

Ja que parlem de nens li volia preguntar pel cinema de Víctor Erice, ja que fa poc vaig llegir que El espíritu de la colmena és de les seves pel·lícules favorites. Erice és una influència a El mal no existe?

— Hi ha molts directors que m’han influenciat i, certament, Víctor Erice n’és un. El seu cinema m’agrada molt i la relació entre pare i filla és un dels seus temes recurrents. Vaig veure El espíritu de la colmena als 20 anys i em va emocionar moltíssim, diria que és un dels motius pels quals faig cinema. I vaig tenir ocasió de conèixer Víctor Erice a Portugal fa poc: ell hi era i em va cridar pel meu nom. "Hamaguchi!". Em va emocionar profundament.