Rosa Vergés: "Em posava més nerviosa portar la moto al taller que dirigir una pel·lícula"

BarcelonaRosa Vergés (Barcelona, 1955) es va convertir en directora en una època en què no hi havia dones directores a Catalunya, i quan es va dedicar a la formació va obrir camí des de l'Escac a una nova generació de cineastes. El cinema català li devia un homenatge i el tindrà aquest diumenge a la gala dels Gaudí.

El Gaudí d’Honor s'anomena també Premi Miquel Porter i Moix. Vostè va ser alumna de Porter i Moix, oi?

— Sí, és molt especial per a mi. En aquella època no hi havia estudis de cinema, i jo vaig estudiar història de l’art perquè a tercer hi havia una assignatura que es deia història del cinema que impartia Miquel Porter i Moix. I quan el primer dia va demanar si algú el volia ajudar a muntar la direcció general de Cinema, jo vaig aixecar la mà. I em va fer treballar de valent, però em va anar molt bé.

Ve d’una família molt literària. De fet, el seu pare, Josep Vergés, va fundar l’editorial Destino.

— A casa meva l’habitació més important sempre va ser la biblioteca. I agraeixo haver cultivat des de petita l’afició per la lectura i, per tant, per l’escriptura i l’atracció pel món de la ficció. Però vaig haver d’explicar a la família que el cinema era una feina dura que implicava obrir-se camí, un aprenentatge constant... Es van emportar una gran sorpresa el dia que van anar a l’estrena de Boom boom (1990), com si descobrissin de cop què havia estat fent tots aquells anys.

Com es va obrir camí en el cinema?

— Vaig començar fent de meritòria de direcció a La oscura historia de la prima Montse (1977), de Jordi Cadena. En aquella època havies de fer tres pel·lícules de meritòria per poder ser auxiliar i anar escalant. La meva màxima missió era portar cafès als actors. I el cap de setmana, portar Ana Belén a menjar xocolata al carrer Petritxol. Si després m’he involucrat en la docència i l’Escac és perquè jo no vaig tenir aquesta oportunitat. D’altra banda, estic orgullosa del meu aprenentatge: el primer dia que em vaig posar a dirigir, mirava al meu voltant i sabia exactament què feia tot l’equip. I això ha sigut una bona manera de respectar el treball en equip, de gaudir-ne i de fer gaudir la gent.

En un món tan masculí com el del cinema, sobretot als 80, com era ser una dona directora?

— Em posava més nerviosa portar la moto al taller que dirigir una pel·lícula. La gent que es dedica al cinema, tret d’excepcions, no em van posar dificultats ni em van menysprear mai per ser dona. La situació de les dones era molt pitjor en altres sectors. Em preocupava menys que hi hagués poques dones a les pel·lícules que no als equips que les feien. De fet, jo treballava amb dones directores de fotografia, elèctriques... I vaig debutar com a directora en un equip majoritàriament de dones. Però me n’he adonat ara, aleshores no n’era conscient.

Parli’m de Boom boom, la seva primera pel·lícula.

— Jo sempre he mantingut que és la segona. La primera és una història d’amor entre un àrab i una cristiana al segle XI. En el guió vaig col·laborar amb el poeta i pintor Narcís Comadira; era una meravella, però no es van donar les circumstàncies per rodar-ho. I vaig optar per una cosa més senzilla i controlable, una història sobre l’amor i les maneres de viure’l que vaig escriure amb Jordi Beltran. Ho recordo com un despertar d’un grup de gent que volia un cinema que mirés amunt i tingués nivell europeu, sense por a la comèdia ni a una manera més fresca de comunicar.

Era una reacció, doncs, al realisme social que imperava al cinema espanyol de l’època?

— Sí, en aquell moment, sobretot des de fora, el cinema espanyol es veia com un retrat de la Guerra Civil i la postguerra. Tots els cineastes eren la veu del que havia passat i de la fractura que hi havia al país, però jo tenia ganes de llum, i no era l’única. Hi havia un interès des de la Generalitat per un cinema català amb unes certes directrius, però jo tenia molt clar que no volia fer una pel·lícula petita ni ser portaveu d’una situació política, sinó obrir-me al món i fer una pel·lícula com aquelles clàssiques que jo admirava de Lubitsch o Billy Wilder.

A Souvenir (1994), la seva segona pel·lícula, Barcelona cobrava molt protagonisme.

— Sí, va coincidir amb l'època dels Jocs Olímpics i el canvi d’aspecte de la ciutat. Van desaparèixer moltes coses, i n’apareixien de noves. I vam voler mostrar la ciutat a través de la mirada d’un turista japonès. Però això que l’Emma Suárez s’enamorés d’un japonès no va agradar gaire.

La pel·lícula participava d’un esforç col·lectiu i social per canviar la mirada sobre la ciutat.

— Sí. Jo volia fer un cinema que impliqués el món, que formés part d’una manera d’explicar universal i que ho pogués entendre qualsevol, que viatgessis amb les imatges.

Des de la sobreexplotació actual de la imatge de Barcelona potser ja no tindria sentit rodar una pel·lícula com Souvenir.

— Si hagués de tornar a rodar Souvenir ara... Ho faria amb pantalla partida, mostrant tots els locals que han anat desapareixent, començant pels cinemes i les botigues emblemàtiques.

El 1997 estrena Tic Tac, una fantasia amb vocació familiar que parla de la màgia i busca el públic infantil. Un tipus de pel·lícula que gairebé no existeix al cinema català actual.

— En aquell moment tampoc, ni al català ni a l’espanyol. Ser mare i tenir un fill de set anys em va fer adonar que si volia comunicar-li el meu amor pel cinema només podíem anar a veure pel·lícules de la Disney. I vaig pensar que els nens tenien dret a veure altres pel·lícules, pel·lícules fetes a casa en què l’equip es posés al nivell dels nens en lloc de donar-los una lliçó.

Totes aquestes pel·lícules tenien vocació de gran públic. Va respondre, la taquilla?

— Boom boom va tenir la desgràcia d’estrenar-se el dia de la inauguració del Mundial de futbol, el 8 de juny del 1990. Ja està tot dit. Per sort, ser a Canes i Venècia ens va ajudar a reestrenar-la i va funcionar més o menys bé, però era una reestrena i, a més, no era senzill compartir sala amb Pretty woman, com era el cas. Souvenir no va ser gaire ben rebuda, sobretot per la relació d’Emma Suárez amb un japonès, però després de la projecció al Festival de Sitges se’m va apropar un matrimoni gran, americans, i em van felicitar: ell era Saul Bass, el creador dels títols de crèdits de Hitchcock, a qui jo admirava molt.

El seu últim llargmetratge estrenat és Iris, del 2004. No ha pogut rodar encara aquella primera pel·lícula que tenia pendent.

— Actualment es donen les circumstàncies per fer-la, tot i que d’una manera menys costosa. Però durant molts anys m’he dedicat a ensenyar tot el que havia après. Em vaig vincular moltíssim a l’Escac amb en Josep Maixenchs, de qui estic escrivint un llibre. Ell ha obert el camí a molta gent, començant per Bayona.

Va donar-li classe?

— Sí. Recordo que Bayona es posava a l’última fila i no parava de preguntar, que és una cosa que considero molt positiva. Però no vaig ser conscient que arribaria tan lluny.

¿En la decisió de dedicar-se a la formació va influir la dificultat per encaixar en el cinema dels últims anys?

— No, va ser perquè m’agradava molt. Si penso en la quantitat de curts que he ajudat a rodar en aquests anys... He treballat amb molta gent que després ha fet coses, i això és una satisfacció molt gran. I jo el que volia era seguir aprenent. En realitat, el que m’hauria agradat és apuntar-me a l’Escac com a alumna, però només tenia lloc com a professora.

Ja sap com serà el seu discurs als Gaudí?

— Sé perfectament el que vull dir, però no com m’ho faré per parlar en públic, perquè soc molt vergonyosa. Jo estic acostumada a estar darrere la càmera, no a tenir-la davant. Però estic molt contenta. L’Acadèmia ha posicionat molt bé els Gaudí en molt poc temps, tenen un prestigi guanyat que ara m’encomana, i això em fa molt respecte.