Robert B. Weide: director, mem i amic de Kurt Vonnegut i Woody Allen

BarcelonaSi teclegen “Directed by” a Google, la primera opció que suggereix el buscador no és Quentin Tarantino ni Martin Scorsese, sinó “Robert B. Weide”, cineasta nord-americà conegut sobretot pel seu treball com a productor i director de la sèrie de Larry David Curb your enthusiasm. El misteri de la seva popularitat ve d'aquí: un fragment dels crèdits finals de la sèrie es va convertir fa uns anys en mem i se sol afegir com a recurs humorístic a vídeos de situacions vergonyoses, sobretot quan són provocades per la mateixa víctima. Un exemple recent: un muntatge amb els tuits del popular Josep Bou denunciant que li havien cremat el cotxe. No hi pot faltar mai la música de la sèrie i el rètol “Directed by Robert B. Weide”.

“Per a mi no és afalagador ni molest, simplement estrany”, explica Weide des de Los Angeles. “Fa gràcia veure el teu nom escrit a tot arreu, la meva dona va comprar dues samarretes, però la majoria no saben qui soc. Quan descobreixen que soc una persona real al·lucinen. Un paio fins i tot s'ho va tatuar a l'esquena: "Directed by Robert B. Weide". ¿Estem bojos o què?” El que sí que està directed by Robert B. Weide –i no és cap broma– és el documental Kurt Vonnegut: A través del tiempo, que acaba d'estrenar Filmin, una biografia de l'autor d'Escorxador-5 que Weide ha trigat quaranta anys a enllestir, un temps durant el qual van passar dues coses que van impactar molt directament el documental: Weide i Vonnegut es va fer amics íntims i la mort de Vonnegut el 2007. “Va arribar un punt en què em resultava complicat conciliar la nostra amistat i el fet no acabar la pel·lícula, em sentia culpable, però a ell no li va importar mai –explica Weide–. Quan el Kurt va morir jo em vaig quedar estancat, no sabia com fer avançar la pel·lícula, i alguns amics comuns em van suggerir que la nostra amistat podia formar part del documental. M'hi vaig resistir molt, però al final vaig adonar-me que era l'única manera de fer-ho”.

Defensor de Woody Allen

La decisió de Weide fa que A través del tiempo sigui un documental especialment càlid i emotiu, un retrat informat i amorós de Vonnegut però també una reflexió sobre la pèrdua d'un amic. Fa una dècada el director ja va dirigir un altre documental sobre un amic famós, Woody Allen, de qui Weide ha acabat convertint-se en el seu entregat defensor de les acusacions d'abús sexual fetes per Dylan Farrow i la seva família. “La reacció dels nord-americans contra Woody Allen ens diu molt de la falta d'esforç de la gent d'aquest país per buscar informació contrastada. Tot el que saben és que aquesta noia, que ara és adulta, diu que allò va passar. I no necessiten res més, treuen conclusions sense conèixer els fets ni pensar-hi una mica. N'hi ha que ho fan perquè no els agrada Woody Allen, d'altres perquè ara mateix està de moda menysprear-lo. És com si odiar aquesta persona donés sentit a les seves vides”.

Weide porta anys recopilant al seu bloc informes sobre el cas i contradient les acusacions que es llencen contra el director d'Annie Hall. “Ho faig perquè hi ha molta desinformació sobre el cas, especialment des que HBO va fer aquella terrible i partidista sèrie [Allen v. Farrow], que és bàsicament un intent d'assassinar el Woody ple a vessar d'informació falsa”. Durant l'entrevista amb l'ARA, el seu telèfon sona i la conversa s'interromp uns segons. “Ei, Larry, perdona, estic amb una trucada, ara et truco jo”. Era Larry David, esclar. “Tenim un bolo el mes que ve en un festival de comèdia que organitza Netflix, una xerrada entre nosaltres d'una hora. És una sala gran, 6.000 persones, i venen les entrades per un munt de diners [de 74 a 199 euros]. No entenc per què la gent paga tants diners per veure'ns parlar, la veritat”. I amb un petit somriure, afegeix: “He penjat a Larry David per parlar amb tu, què et sembla?”

Weide va guanyar tres Emmy pel seu treball amb David a Curb your enthusiasm, una de les millors sèries de comèdia del segle XXI, i també de les més influents. La posada en escena documental i la frescor mig improvisada dels seus diàlegs han sigut imitades per un munt de sèries posteriors. “Quan HBO li va proposar fer un especial d'una hora ell em va trucar perquè ens coneixem des del 1993, tenim un sentit de l'humor similar i, sobretot, perquè volia donar-li un estil documental i jo en tinc molta experiència –explica–. Però no preteníem fer res particularment innovador o revolucionari. Tampoc era un format totalment original, ja hi havia les pel·lícules de Christopher Guest, però sí que vam ser els primers a fer-ho en una sèrie de televisió. I això de no escriure els diàlegs va ser idea del Larry, primer perquè li va semblar que li donaria un aire espontani i segon perquè ell no és especialment bo memoritzant diàlegs”.