Han passat gairebé vint anys d’ençà que Hideo Nakata va revolucionar el cine de terror contemporani amb Ringu i encara es continua explotant, tant al Japó com a Hollywood, la imatge de Sadako/Samara sortint de l'interior d'un pou amb una llarga cabellera tapant-li la cara, la visió de la qual generava una maledicció que conduïa a la mort al cap d’una setmana.
Ara la saga torna a revitalitzar-se amb la intenció de connectar amb una nova generació d'espectadors per a qui les cintes de vídeo representen un material vintage en l'era de les noves tecnologies. Els nous dispositius cobren una importància vital a Rings, però això no vol dir que es converteixin en els veritables protagonistes de la funció. La franquícia intenta adaptar-se als nous temps, però es mostra incapaç d'anar més enllà de les implicacions socials que ha generat el canvi de paradigma en la comunicació digital i es conforma amb seguir copiant els esquemes narratius de les anteriors entregues sense aportar tampoc noves idees visuals que aconsegueixin singularitzar la proposta.
El director espanyol F. Javier Gutiérrez, que va demostrar la seva vàlua en la tel·lúrica 3 dies, aborda el seu salt a Hollywood amb correcció i modèstia, posant-se al servei d'una saga que no sembla donar més de si, component una pel·lícula un pèl anodina i formulària que entronca amb l'esperit de sèrie B més convencional. Rings demostra fins a quin punt es pot desvirtuar l'esperit malsà original d'una pel·lícula i convertir-lo en una gimcana d'ensurts descafeïnats.