Richard Linklater: "No estic orgullós d'una pel·lícula, estic orgullós dels meus fills i els meus amics"

Barcelona“Us coneixeu a vosaltres mateixos?”, pregunta als seus alumnes de Filosofia el Gary, un professor universitari que porta una vida ordenada i solitària amb dos gats, l'Allò i l'Ego. És un home ordinari, fins i tot avorrit, si no fos pel seu altre treball a temps parcial: fer-se passar per sicari per ajudar la policia de Nova Orleans a detenir persones que volen contractar els serveis d'un assassí a sou. Basada lliurement en una història real, Hit man és la nova pel·lícula del nord-americà Richard Linklater (Houston, 1960), que aquest divendres rep el premi d'honor del BCN Film Fest. “Aquests premis sempre arriben amb una nota que diu «Ja ets vell, estàs al final de la teva carrera» –ha bromejat el director nord-americà–. Però ser aquí ja és un honor. Quan em vaig enamorar del cinema no podia imaginar-me que acabaria fent pel·lícules, que es veurien i que vindria a llocs com aquest”.

Hit man, que arribarà als cinemes el 7 de juny, beu directament de la història real de Gary Johnson, que Linklater i l'actor protagonista, Glen Powell, van convertir en un guió. “Vaig llegir un article sobre el Gary i em va intrigar molt la seva manera de guanyar-se la vida. Semblava una feina molt estranya, sobretot per a un acadèmic”, explica Linklater. L'article acaba amb la història d'una dona que volia matar el marit i a la qual Johnson deixava marxar per compassió. “El Glen i jo vam començar a pensar en la història del Gary i la dona, en “què passaria si...”, i de sobte era una història de ficció amb elements de thriller i comèdia screwball. Va acabar sent una història sobre la identitat. Sempre m'han interessat les preguntes fonamentals: qui som realment, podem canviar... Waking life [2001] ja parlava de tot això”.

Entre Sondheim i la Nouvelle Vague

Linklater arriba al BCN Film Fest directament de París, on fa només dos dies va tancar el rodatge de Nouvelle Vague, una pel·lícula sobre el rodatge d'Al final de l'escapada, l'opera prima de Jean-Luc Godard. “Tots els cineastes haurien de rodar almenys una pel·lícula sobre com es fa una pel·lícula –afirma–. Transcorre el 1959 i, bàsicament, consisteix en passar l'estona amb els directors de la Nouvelle Vague; els hem reunit a tots”. El director també treballa, des de fa un temps, en un projecte en la línia de Boyhood: una adaptació del musical de Sondheim Merrily we roll along (1981), que passa al llarg de vint anys en sentit cronològic invers. “Ja no es pot treballar en secret –protesta Linklater sense perdre el somriure–. No sé quantes coses puc explicar d'una pel·lícula que ningú veurà fins d'aquí a disset anys. Però sí, l'estem rodant. Vam començar pel final de la història i anem pel tercer dels nou episodis. Sempre vaig voler fer un musical, i crec que funcionarà millor com a pel·lícula que com a obra de teatre. Però millor pregunteu-me d'aquí a disset anys”.

Conegut pels seus experiments amb el temps, tant a Boyhood com a la seva trilogia d'Abans de..., Linklater ha opinat també sobre les seqüeles a l'estil de Top Gun: Maverick, que recuperen els personatges anys després. “A tots ens interessa el que ens passa a nosaltres i als altres amb el decurs del temps, i al cinema també li interessa –comenta–. Directors i actors fantasiegem sovint amb com serà un personatge d'aquí a vint o trenta anys”. El cineasta critica “les seqüeles que s'escriuen la setmana després de l'estrena perquè han sigut un èxit” i prefereix les que deixen passar molts anys. “M'agrada Trainspotting 2, per exemple. És interessant veure aquests paios més vells. I no parlem ja del que va fer Ingmar Bergman a Saraband [2003] amb els mateixos actors de Secrets d'un matrimoni [1974] gairebé trenta anys després”.

Orgull de pare

Preguntat sobre quina pel·lícula de la seva filmografia el fa sentir més orgullós, Linklater es remou inquiet a la cadira. “No hauries de sentir orgull pel que has fet, almenys si tens més d'11 anys –diu–. Jo estic orgullós dels meus fills, dels meus amics, de l'Austin Film Society (que vaig ajudar a fundar)... Més que orgullós d'una pel·lícula, em sento agraït d'haver-les pogut fer”. El director recorda quan, als 20 anys, va començar a veure pel·lícules i interessar-se pel cinema: “Em vaig adonar que processava el món a través del cinema i em vaig obsessionar. Per ser cineasta has de ser un freak del cinema, i ho has de ser tota la vida. Faig altres coses, però si vols explicar històries, el cinema és el mitjà més poderós”.