El cinema de l’argentí Santiago Mitre es construeix a la frontera entre les fantasies personals i els malsons socials. De fet, les primeres seqüències de la seva nova pel·lícula, La cordillera, semblen interpel·lar l’espectador amb una barreja de provocació i ironia: ¿oi que us agradaria veure Ricardo Darín convertit en president de l’Argentina? ¿Serà capaç aquest gran actor, símbol d’una certa integritat personal i d’un virtuosisme professional, d’esquinçar la impenetrable teranyina de corrupteles que conformen la política mundial? El previsible resultat es presenta a través del fascinant retrat d’un ésser humà atrapat entre l’idealisme, els seus instints més foscos i la crua realitat del sistema.
Cineasta elegant i intel·ligent, capaç de traslladar el seu univers autoral a una producció de gran envergadura com La cordillera, Mitre incorpora aquí un nou element al seu abecedari fílmic: l’oníric, una dimensió fantàstica. Així, el que comença com un drama de coordenades realistes va perdent la seva àncora racional a partir d’una sensacional escena d’hipnosi en què la filla del polític (Dolores Fonzi) comença a destapar els secrets del pare. Un gir que porta la pel·lícula cap als territoris d’Alfred Hitchcock i Roman Polanski, allà on el cinema destapa la perversió i els traumes per il·luminar-los amb una resplendor enigmàtica.