Ricardo Darín: “A Espanya també arribarà el dia en què algú pagui pels crims de la dictadura”

BarcelonaL'actor Ricardo Darín (Buenos Aires, 1957) tenia només 28 anys el 1985, quan el fiscal Julio Strassera va rebre del govern democràtic d'Alfonsín l'encàrrec de portar a judici els líders militars que durant la dictadura argentina (1976-1983) havien sigut responsables de milers d'assassinats, tortures i desaparicions, i que seguien sent influents i poderosos. Darín, com molts argentins, no les tenia totes amb un judici que semblava destinat al fracàs, però amb els mesos es va anar entusiasmant. I amb motiu: Strassera va aconseguir la condemna a cadena perpètua dels dos màxims dirigents militars, Jorge Videla i Emilio Massera. I encara més important: el procés va visibilitzar les massives violacions dels drets humans comeses pels militars, i va fer palesa la necessitat de reparació i justícia.

Aquell judici, que la televisió no va retransmetre i que Darín i molts argentins van seguir per la premsa o la ràdio, el recrea Argentina, 1985, l'emocionant pel·lícula de Santiago Mitre que acaba d'estrenar-se en cinemes i que arribarà a Amazon Prime el 21 d'octubre. A Strassera l'interpreta el mateix Darín, que alerta que la pel·lícula és “un relat ficcionat” amb “moltes escenes inventades” per sintetitzar els mesos d'investigacions i de procés judicial. Mitre i el guionista Mariano Llinás –el director de La flor– es van llegir “pràcticament totes les publicacions i llibres de l'època” i van parlar amb desenes de persones involucrades en el judici, incloent-hi l'ajudant de Strassera, el fiscal adjunt Luis Moreno Ocampo, que al film encarna Peter Lanzani. “Però un cop ho sabíem tot vam oblidar-nos de la responsabilitat històrica perquè la nostra feina era fer una pel·lícula amb tensió i l'interès –explica Mitre–. I van aparèixer una sèrie d'elements que empenyien la pel·lícula cap a un classicisme narratiu i cert humor que ens va semblar adequat”.

El personatge de Darín adopta un perfil heroic en sintonia amb l'estil vibrant, gairebé èpic, amb què Mitre narra la gesta de l'equip jurídic de Strassera, un David enfrontat al Goliat d'un estament judicial profundament conservador. Per interpretar el fiscal, tanmateix, Darín es va oblidar de l'èpica per centrar-se en la dimensió humana de l'home. “En realitat estem explicant la història d'uns homes comuns en una situació molt extraordinària –subratlla l'actor–. Ja ho diu Strassera, que els herois no existeixen, i jo també ho crec, però tots tenim la necessitat d'admirar certes persones, sense oblidar que són persones normals i que estan fent la seva feina”.

També Mitre assenyala que “Strassera pot no haver sigut un heroi abans del judici, i pot no haver sigut un heroi després, però en aquell moment va aconseguir ser el mèdium d'una societat que estava demanant una cosa, i ell la va fer amb una força i una eloqüència emocionants, dignes de retratar en clau heroica”. El director afegeix que, a l'Argentina, la figura de Strassera és poc coneguda i que “mereix una reivindicació”, igual que testimonis del judici com Adriana Calvo, una persona “de gran coratge i un enorme activisme que es va enfrontar als jutges i que amb la seva declaració va trencar en dos el judici”. “En aquest cas, no em sembla maniqueu prendre partit i dir que unes persones van ser uns herois i les altres uns fills de puta”, remata Mitre.

Despertar el gegant adormit

Darín i Mitre són conscients de l'expectació amb què s'està vivint al seu país l'estrena –dijous passat– de la pel·lícula, la primera que es fa sobre el que, com es diu al film, és “el judici més important de la història d'Argentina”. “Ara m'adono que està sent com despertar al gegant adormit, perquè a molts argentins els emociona i els interpel·la reconèixer que aquest judici existís, sobretot pel context en què es va fer –diu Mitre–. I a la vegada ressona molt fort en països amb històries diferents però similars que van manegar les seves transicions democràtiques d'altres maneres”.

És inevitable comparar el relat d'Argentina, 1985 amb la Transició espanyola, un procés en què ningú va assumir cap responsabilitat pels crims del franquisme. “Cada societat té el seu temps –diu Darín–. Jo entenc plenament que han passat molts anys sense que això es resolgui, però a Espanya també arribarà el dia en què algú pagui pels crims de la dictadura. En qualsevol cas, Espanya ha aconseguit coses que nosaltres no tenim, com posar-se d'acord en 10 o 12 punts bàsics de convivència democràtica. A l'Argentina hi ha una gran desunió, no tenim consens en cap tema”. La màxima aspiració de Darín pel que fa a la recepció del film a l'Argentina és, de fet, “que arribi a la gent jove, no només perquè ells són el futur, sinó per recuperar la veritable dimensió del que és la dignitat, la moral, l'ètica i el sentit de fer bé les coses". "I això és fonamental en una societat turbulenta com l'Argentina, que no et permet saber fàcilment què està bé i què està malament”, diu l'actor.