'Rey de ladrones', una de lladres jubilats que confia en el carisma de Michael Caine

Fa la sensació que a Michael Caine, després de ser actor, el que més li agradaria és ser un lladre de guant blanc, un murri, un prestidigitador. La seva filmografia parla per ella mateixa. Tant la dels últims temps –Un cop amb estil, Ara em veus, Un pla brillant– com la dels primers, el seu Italian job i el seu etern Harry Palmer. Sembla com si li hagués quedat a dins l’enjogassament de joventut i que ara aprofiti la vellesa per continuar passant-s’ho bé. És bonic interpretar així la lògica present d’aquest actor llegendari i del film que ens ocupa, pensat i executat amb la lògica avui tan estesa del d'on n'hi ha hagut sempre en raja.

Així, un grup de lladres jubilats es proposa donar un últim gran cop per demostrar-se a ells mateixos que encara estan vius. Rey de ladrones no té ni més ni menys gràcia o interès que la gran majoria de pel·lícules que pertanyen a la corrua interminable de films sobre gent gran que es vol demostrar a ella mateixa que encara està viva. El valor afegit acostuma a dependre del grau d’encant, carisma i llegenda dels seus actors protagonistes. Es fa llarga i feixuga, s’entortolliga en viaranys del guió que no porten gaire enlloc i el factor trepidant/emocionant que se li pressuposava és anecdòtic. Li interessa més descriure les manies, xacres i desconfiances dels avis-lladres. Els actors, un cop més, són l’única personalitat del film. És complicat arribar gaire lluny així.