L'era del #MeToo i la Manada sembla un moment propici per renovar un subgènere, l'anomenat de 'violació i venjança', que cap allà als anys setanta va convertir la dona víctima d'una agressió sexual en heroïna de la seva pròpia revenja. El primer llarg de la francesa Coralie Fargeat, guanyadora del premi a la millor direcció a Sitges 2017, actualitza aquesta pràctica pròpia del cinema B d'explotació. Com es dedueix pel títol, a Fargeat li interessa més la reacció que l'assalt. 'Revenge' no visualitza la violació que pateix la protagonista, Jen (Matilda Lutz), una aspirant a actriu que passa uns dies amb el seu amant ric en una casa aïllada al desert de Mèxic. Però sí que presenta la Jen des de l'òptica de la seva parella i dels seus dos socis caçadors, que només la tenen en compte com un objecte sexual.
Després que els tres agressors la donin per morta, la Jen reneix de les seves cendres (la imatge de l’ocell Fènix es fa explícita) i emprèn el camí de la venjança. La protagonista, de fet, es converteix en una efectiva heroïna d'acció com tantes altres hem vist en el cinema recent. 'Revenge' en bona part gentrifica el 'rape & revenge': li atorga una estètica més atractiva, n'elimina els elements més incòmodes però també els més subversius, en poleix la contundència violenta i n'estandarditza el discurs feminista. La seva aportació més brillant és tota una part final en què Fargeat capgira els rols tradicionals en el discurs de la por. De sobte, el mascle alfa assassí, nu i sol a casa seva, entén què vol dir sentir-se vulnerable davant l'amenaça gairebé abstracta d'una dona que el vol matar.