Res funciona en ‘15:17 Tren a París', la nova pel·li de Clint Eastwood

Què significa verdaderament ser un heroi? Aquesta qüestió travessa el cinema de Clint Eastwood, però en els seus últims films sembla que vol parlar-nos d’homes reals que amb les seves accions s’han convertit en models dels valors americans. Si a El franctirador s’aturava en Chris Kyle, un home que va batre rècords de morts com a franctirador, i a Sully en el pilot Chesley Sullenberger, que va salvar vides aterrant un avió al riu Hudson, ara ens explica la història de Spencer Stone, Alek Skarlatos i Anthony Sadler, tres joves que van detenir una massacre en el tren que uneix Amsterdam amb la capital francesa, i que en aquest llargmetratge s’interpreten a ells mateixos. ¿Era necessari que Eastwood posés en marxa aquest dispositiu més propi d’un cert cinema documental, com el que practica el cineasta Rithy Panh, per exemple?

Si 15:17 Tren a París no hagués sigut tan mal narrada -un pecat gravíssim del director de Sense perdó -, passaríem per alt les actuacions mediocres dels nois, però res funciona en aquest retalla i enganxa d’estils i formats: telefilm d’acció, catàleg turístic de l’Interrail, elogi militar... No sabem ben bé què és i cap a on va l’últim film d’Eastwood, i apostaríem que ell tampoc ho té massa clar. ¿I com respon, per cert, a la pregunta de l’heroïcitat? Atès el resultat, ser un heroi és defensar aquesta pel·lícula.