La reina de España

Deixant de banda els Torrentes, els cognoms bascocatalans i les infeccions en pisos de l'Eixample, el cinema espanyol no és propens a generar seqüeles. Per aquesta raó, l'aparició d'una segona part de La niña de tus ojos gairebé vint anys després de l'estrena d'aquella peripècia d'una tropa cinematogràfica ibèrica que rodava un film a l'Alemanya nazi, té factors interessants. D'una banda, La reina de España permet a Fernando Trueba tornar al fortí de la comèdia històrica, després d'un lustre de fortuna desigual. De l'altra, el guió no pot evitar les transfusions entre els personatges i els còmics: en la cronologia alternativa del relat, la Macarena Granada interpretada per Penélope Cruz s'ha consolidat com a estrella de Hollywood, i viatja a l'Espanya falsament aperturista dels cinquanta per retrobar-se amb els companys que es van quedar allà. Encara més simbòlic resulta que el director encarnat per Antonio Resines reaparegui de l'exili; una mica com el mateix Trueba, que s'endinsa en el gènere que més alegries li ha donat amb el múscul atrofiat: les seqüències s'acumulen sense conjurar cap mena d'electricitat narrativa, separant el plantejament i la resolució d'acudits (rancis) i situacions en blocs que són autèntics abismes de tempo. Això esmorteeix La reina de España, que, més que transportar-nos a mitjans del segle passat, vol brindar per l'star system patri dels noranta. El retrobament només deixa entrar un relleu, Carlos Areces, l'aparició del qual fa palès que el cinema espanyol encara no ha aconseguit calibrar el to de les bromes sobre Franco.