Raúl Arévalo: “Mai saps com reaccionaràs davant de la violència”

Explicaves que tu sempre havies volgut ser director.

El meu pare es va comprar una càmera quan jo tenia 10 anys i de seguida vaig començar a rodar curts amb la meva germana i els meus cosins. Cap als 17 anys em va agafar per apuntar-me a un curs de teatre, malgrat que mai havia sigut el típic nen que somia a ser actor. Però em va encantar. Així que vaig estudiar quatre anys a l'escola de la Cristina Rota. He tingut la sort de treballar els últims 11 anys com a actor. Però el meu somni de sempre continuava sent dirigir. Així que la meva feina com a actor també ha sigut la meva escola com a director: durant aquest temps he vampiritzat la feina dels realitzadors amb qui he treballat, no amb la intenció de copiar-los sinó d'aprendre'n.

¿T'atreia el tema de la venjança o era l'excusa per fer un film de gènere?

La idea se'm va acudir fa vuit anys, que és el que he tardat no només a escriure la pel·lícula sinó a tirar-la endavant. M'interessava molt explicar una història al voltant de la violència, però analitzant-la des del meu punt de vista, fugint de la concepció de la venjança com a espectacle. A partir d'aquí la història va anar agafant forma de thriller. Tampoc volia fer una pel·lícula de bons i dolents, sinó d'éssers humans. En calent mai saps com reaccionaràs davant de la violència. Recordo estar davant d'una baralla molt agressiva i pensar: "Jo em paralitzaria? Em desmaiaria? Contestaria amb més violència? I en fred? Com deu ser afrontar una fantasia de venjança?" Això era el que em generava curiositat. Com reaccionaria un personatge com el d'Antonio de la Torre, una persona normal i corrent que podria ser el teu veí, enfrontat a un món de violència descarnada.

La pel·lícula recorda més una certa manera d'entendre el gènere a Europa que no pas el cinema d'acció més comercial.

Els referents per a mi han sigut sobretot Jacques Audiard, el director d'Un profeta i D'òxid i os, els germans Dardenne o la Gomorra de Matteo Garrone. A més d'aquell cinema espanyol dels vuitanta de Carlos Saura i Elías Querejeta. I, sí, sobretot m'he inspirat en el cinema europeu, però formalment també en cert cinema nord-americà dels setanta, com el de Terrence Malick. Tot plegat tenint present que ells són molt bons i jo tot just acabo de començar...

És també per entroncar amb aquesta estètica que has rodat en 16 mm com es feia abans des de cert cinema alternatiu o fins i tot underground?

Sí, en aquest sentit per a mi rodar en 16 mm era fonamental, no un capritx. El digital és meravellós però per molt filtre que hi posis encara no aconsegueix oferir el mateix tipus de textura, aquest gra típicament cinematogràfic. Però rodar en cinema és molt complicat perquè l'últim laboratori de revelat que quedava a l'Estat, el de Deluxe a Barcelona, va tancar pocs mesos abans que comencéssim el rodatge. Així que havíem d'enviar les llaunes diàriament... a Romania! Al contrari del que passava abans, ara rodar en 16 mm no resulta més econòmic, per això li he d'agrair a la productora Beatriz Bodegas la seva confiança.

Prioritzes el retrat d'una Espanya molt concreta, de barri i vacances al poble, que no pas l'acció espectacular.

Com que la història estava tan allunyada de mi, vaig portar al meu terreny tot el que tenia a veure amb els ambients. El meu pare tenia un bar a Móstoles d'aquests de partides de cartes i serradures a terra, i provenien també d'un poble de Castella com el que surt al film. M'agradava això de filmar aquestes carreteres castellanes amb la seva aridesa i els seus motels...

Tenies clar no sortir al film com a actor?

La veritat és que no m'atreia ni m'hi veia. Sentia molt més la pulsió de pensar la història i dirigir. És veritat que algunes productores m'ho preguntaven per allò de tenir un rostre amb ganxo. Però no sabria ni com començar en això d'autodirigir-me.

Vas presentar la pel·lícula a Venècia, on vas rebre molt bones crítiques de la premsa internacional, i ara aniràs a Toronto.

És curiós que el que destaquen més els crítics internacionals és la identitat espanyola, i en canvi és el que va suscitar més reticències per tirar endavant. Quan deia que volia fer una film així de sec, on apareix la Castella més àrida i on hi sona flamenc, alguns executius es mostraven escèptics a nivell comercial. I a fora, en canvi, és el que més interessa, com ja va passar amb el cinema de Saura, Querejeta o Almodóvar. També és el que ens agrada a nosaltres de, per exemple, el cinema d'Emir Kusturica. Vaig tornar a veure Nader i Simin, una separació i que bé que explica la situació a l'Iran a través d'un relat de personatges! El que és local, a través d'una bona història, acaba sent universal.