Quines històries explica el cinema català... i quines no?
El món rural i el feminisme predominen en els relats de les pel·lícules dels Gaudí, que esquiven els conflictes polítics actuals
BarcelonaQuan es reivindica la necessitat de donar suport al cinema des de les institucions, una idea que sempre es repeteix és que l’audiovisual és imprescindible per construir l’imaginari d’un país. Sense històries pròpies, un poble no es pot explicar a si mateix i al món. És legítim preguntar-se, per tant, quines històries explica el cinema català i des de quin punt de vista. Partint de les pel·lícules nominades als Gaudí premis la gala dels quals se celebra aquest diumenge, una selecció no exhaustiva però sí representativa –i triada pel mateix sector–, quines serien les preocupacions dels cineastes i quins els punts cecs del cinema català? Quines històries s'expliquen i quines no?
En la producció del 2023 destaquen els conflictes relacionats amb el patriarcat i les ferides que deixa sobre els cossos i la identitat. En són un exemple dues de les pel·lícules favorites: Creatura (15 nominacions), en què la repressió de la sexualitat natural d'una nena desemboca en l'edat adulta en una relació frustrant amb el sexe i el plaer, i 20.000 espècies d'abelles (9 nominacions), sobre les dificultats d'una nena trans perquè la seva família accepti la seva identitat. També es poden emmarcar en aquest àmbit les pel·lícules de temàtica LGTBI d'aquesta edició, que no són poques: el documental Alteritats, (2 nominacions), que recull una diversitat de veus de la comunitat lesbiana; l'emocionant melodrama Te estoy amando locamente (3 nominacions), sobre l'emergència del moviment LGTBI a la Sevilla de finals dels 70; Las buenas compañías (1 nominació), sobre la lluita d'unes noies pel dret a avortar d'Errenteria el 1977; i fins i tot La imatge permanent (3 nominacions), drama experimental en dos temps travessat per la sexualitat dissident de la protagonista.
El feminisme també està present en la mirada de dues directores, Elena Trapé i Isabel Coixet, sobre les protagonistes de les seves pel·lícules, totes dues interpretades per Laia Costa: a Els encantats (3 nominacions), Trapé examina la ressaca emocional d'una ruptura i la dificultat d'una jove mare per assimilar l'absència de la filla; a Un amor (8 nominacions), en canvi, Coixet explora l'obsessió d'una traductora pel manetes del poble amb qui intercanvia favors sexuals enmig dels prejudicis i recels dels veïns. Totes dues són, en última instància, històries d'emancipació femenina amb un final catàrtic. I als Gaudí també hi ha espai per a les històries d'amistat, però, curiosament, només en pel·lícules animades: Robot dreams (3 nominacions) i Heavies tendres (1 nominació).
Un tipus de relat habitual en les gales de premis són els biopics de figures històriques o grans artistes. En la collita d'enguany als Gaudí seria el cas de Saben aquell (13 nominacions), retrat de l'humorista Eugenio que poua en les seves contradiccions i, sobretot, en el seu gran amor per la seva dona, Conchita Alcaide. També encaixarien en aquesta categoria els dos nominats a millor telefilm, Miró i Quico Sabatés, sense destí. I no falta la temàtica oscaritzable per excel·lència: les històries sobre la màgia del cinema, que enguany representa als Gaudí La contadora de películas (6 nominacions), en què la petita d'una família xilena descobreix el seu do per explicar als altres les pel·lícules que veu cada diumenge.
Però el vector més dominant en les històries dels Gaudí és el protagonisme del món rural. El poble és l'escenari per excel·lència del cinema català, ja sigui a la Costa Brava (Creatura), el País Basc (20.000 espècies d'abelles, Las buenas compañías, Negu hurbilak), la Vall Fosca (Els encantats), l'interior de Burgos (El mestre que va prometre el mar), la Vega de Granada (Secaderos), el desert d'Atacama (La contadora de películas), Astúries (Muyeres) o una província espanyola sense concretar (Un amor). La ciutat, en canvi, és l'escenari a Saben aquell (la Barcelona dels anys 60 i 70), Heavies tendres (el barri barceloní de la Sagrera), Loli Tormenta (el barri badaloní de Sant Roc) Robot dreams (la Nova York dels 80) i Dispararon al pianista (Rio de Janeiro). I una pel·lícula, La imatge permanent, s'articula precisament al voltant d'aquesta tensió entre camp i ciutat: l'Espanya rural de postguerra i l'actual perifèria urbana de Barcelona (el Prat de Llobregat).
Relats absents
Al cinema català, tanmateix, falten històries per explicar. Aquest any no hi ha gairebé relats sobre un dels grans temes del present: els fluxos migratoris i el seu impacte en la societat. En parlen només a La imatge permanent, on una de les protagonistes és immigrant del sud d'Espanya, i també, d'alguna manera, al thriller dramàtic Upon entry (cinc nominacions), sobre el tens pas d'una parella (ella catalana, ell veneçolà) pel control de duanes als Estats Units. I tampoc hi ha relats als Gaudí que posin el focus en els conflictes d'identitat i raça que tan presents són, per exemple, als Oscars de Hollywood (American fiction, Vidas pasadas, Los asesinos de la luna, El color púrpura...). N'han parlat en anteriors edicions cineastes com Neus Ballús (La plaga, El viatge de la Marta i Dies corrents) o Clara Roquet (Libertad), però potser caldrà esperar que els fills de la gran onada migratòria de finals dels 90 i principis de segle es facin directors, guionistes i productors perquè les seves històries arrelin al cinema català.
També falten històries fantàstiques i de terror entre les pel·lícules nominades; amb excepcions com Secaderos i Hannah i els monstres, els acadèmics s'inclinen sempre pel realisme, tot i que entre les pel·lícules candidates hi havia més opcions. Però sobta sobretot l'absència quasi total entre nominades i candidates d'històries sobre els conflictes polítics a Catalunya dels últims anys, tema omnipresent als mitjans de comunicació però esquivat pel cinema català des de fa 10 anys. De fet, l'única pel·lícula d'aquests Gaudí que aborda un conflicte polític contemporani és Negu hurbilak, una ficció experimental sobre la qual plana la fi del terrorisme al País Basc. Però quan el cinema català aborda conflictes ideològics prefereix mirar al passat, com a Dispararon al pianista, sobre un músic brasiler desaparegut per la dictadura argentina el 1976, o El mestre que va prometre el mar (6 nominacions), que recupera la història del mestre republicà Antoni Benaiges, executat pel bàndol franquista el 1936. ¿Cal, doncs, més perspectiva històrica abans de filmar pel·lícules sobre el Procés?
