Després d'un primer llargmetratge, Stockholm, que explorava el vessant dual d'un enamorament sobtat, Rodrigo Sorogoyen s'apunta amb Que Dios nos perdone a la nova onada del thriller espanyol. La pel·lícula s'ambienta en un context molt concret, el Madrid que prepara l'arribada del Papa l'estiu del 2011, per resseguir la investigació que duen a terme un parell de policies d'una sèrie d'assassinats d'ancianes. L'ambició formal de Sorogoyen s'agraeix i se saluda. Que Dios nos perdoneés un thriller vigorós que sap convertir la ciutat en un escenari viu, tot i que l'efemèride religiosa acaba sent una mera excusa per presumir d'escenes rodades amb un munt d'extres. I aquesta vocació d'aparentar acaba pesant massa a la pel·lícula. La trama criminal no transmet la inquietud necessària, i el psicòpata sexual sembla tret d'algun thriller dels noranta estil El col·leccionista d'ossos. Mentre que la quequesa d'un dels polis protagonistes, símptoma repetitiu d'un trauma amagat, resulta un vehicle massa evident perquè el seu intèrpret, Antonio de la Torre, es pugui lluir. Però on l’espifia sobretot Que Dios nos perdone és en la seva lectura de la pulsió agressiva dels protagonistes. Sorogoyen voldria entroncar tant amb aquells films ianquis dels setanta on la violència no era una opció individual sinó un statu quo social com amb la visió tràgica que té dels seus protagonistes Nicolas Winding Refn. I, en canvi, massa encantat amb el tarannà testosterònic dels seus protagonistes, li surt una justificació condescendent de la violència policial.