cinema
Cinema07/07/2017

‘Pulp fiction’, de nou al cinema!

El clàssic de Quentin Tarantino torna a la cartellera

Xavi Sánchez Pons
i Xavi Sánchez Pons

Mafiosos ballant el twist, lladregots penedits, cites bíbliques, acció passada de voltes, diàlegs impossibles, música surf... Pulp fiction torna a les cartelleres catalanes vint-i-tres anys després de la seva estrena, però... ¿per què hauríem de voler tornar a veure el clàssic de Tarantino en una gran pantalla? Tot i que segur que en podreu trobar un bon grapat més, aquí teniu unes quantes bones raons que ens recorden per què encara és un fenomen pop.

Bromes bèsties

Ara ningú ho recorda, però, abans de la segona pel·lícula de Quentin Tarantino, això de fer broma sobre l’abús de les drogues dures era una pràctica tabú al món del cine mainstream. I deunidó com Pulp fiction va acabar amb aquesta correcció política. La seqüència de la sobredosi d’Uma Thurman, plantejada com un crescendo còmic memorable, aconseguia capgirar una situació que en qualsevol altre univers cinematogràfic hauria sigut un autèntic drama. Per cert, després de veure Pulp fiction, qualsevol persona que s’ho proposi pot travessar l’estèrnum amb una injecció d’adrenalina i encertar el cor [sic].

Cargando
No hay anuncios

El terme ‘tarantinià’

David Lynch o John Ford, per posar dos exemples, van necessitar força temps per encunyar els adjectius lynchià i fordià, dos termes utilitzats per definir els seus trets com a autors i la seva influència sobre altres directors. Doncs bé, Tarantino només va necessitar dos films per tenir la seva denominació d’origen. La violència festiva, els diàlegs aparentment intranscendents que dilataven l’acció, un càsting estudiat al mil·límetre i l’estructura de trencaclosques temporal de Pulp fiction van ser suficients per fer-ho possible en un temps rècord. Un fet que es va confirmar amb la plèiade d’imitacions que van aparèixer després de la seva estrena: Coses per fer a Denver quan ets mort, Very bad things o Airbag.

Cargando
No hay anuncios

Samuel L. Jackson

Si hi ha un actor que tothom identifica en un sol parpelleig amb el cineasta nord-americà, és Samuel L. Jackson. A Pulp fiction Tarantino li va regalar el paper de Jules Winnfield, un sicari filòsof capaç de recitar un paràgraf de la Bíblia abans de disparar, que acaba deixant el món del crim després de presenciar un suposat miracle que li permet salvar la vida. A partir d’aquí, es va convertir en un dels actors afroamericans més sol·licitats del cinema modern i en un fetitxe per al director de Reservoir dogs ; va repetir amb ell a Jackie Brown, Kill Bill: Vol. 2, Django desencadenat i Els odiosos vuit. Una dada sagnant: Jackson només ha sigut nominat a l’Oscar una vegada, i va ser al millor actor secundari per Pulp fiction.

Cargando
No hay anuncios

Travolta, el mem

És vox populi : una de les troballes de Pulp fiction va ser revitalitzar la carrera d’un intèrpret que als anys noranta estava en caiguda lliure. John Travolta, gràcies al seu gàngster busca-raons Vincent Vega i a un inoblidable twist descalç al ritme del You never can tell de Chuck Berry, es va retrobar aquí amb l’èxit. Ara bé, el que no sabia l’estrella nord-americana és que, més de vint anys després, la seva despitada i humorística arribada a la casa de Mia Wallace (Uma Thurman) es convertiria en un dels mems més utilitzats a internet: el Travolta confós que ha fet la volta al planeta Terra, introduït en altres pel·lícules, clàssics pictòrics, partits de tenis o concerts de música clàssica. El món de la xarxa està molt boig.

Cargando
No hay anuncios