Elles són les grans protagonistes de 'Star Wars: Els últims Jedi'
Després de la fidelitat extrema al cànon de Star Wars: El despertar de la Força, un remake en què J.J. Abrams tornava a assentar les bases de l’univers de George Lucas amb l’objectiu fixat en els joves espectadors, no cal fer càbales per endevinar la direcció de la vuitena entrega de la saga: si el primer llargmetratge de la nova trilogia citava punt per punt Una nova esperança, Els últims Jedi, per congruència, s’hauria d’emmirallar en L’Imperi contraataca com a punt de partida. La lògica serial funciona sota aquests paràmetres i la maquinària Star Wars ja és massa pesant per assaltar Palaus d’Hivern i transformar-ho tot de cap a peus.
Dit això, el paper de Rian Johnson orquestrant aquest nou episodi és continuista però no en la línia de J.J. Abrams. Johnson, que va sacsejar tant el circuit cinèfil amb el neonoir Looper (2012) com el món catòdic dirigint capítols emblemàtics de sèries com Breaking bad, aconsegueix imprimir el millor dels dos àmbits en Els últims Jedi, perquè hi ha sorpreses fílmiques i, a més, els cliffhangers funcionen. La gran aportació del cineasta, però, és una mirada que no amaga les pretensions metacinematogràfiques i que ofereix, entre altres coses, un sentit de l’humor molt necessari en una saga en perill continu de prendre’s massa seriosament a ella mateixa. La fan fiction de Johnson té bones bromes (moltes sortides de la boca d’un Luke Skywalker transformat en Jedi rondinaire), set pieces que voregen el pastitx (l’habitació del líder suprem Snoke sembla un decorat d’un film musical), diàlegs amb doble sentit (o triple), i un munt d’idees que provocaran rius de tinta sobre teories boges, sobretot al voltant de la dialèctica que s’estableix entre Rey (Daisy Ridley) i Ben Solo (Adam Driver), la nova generació d’herois galàctics.
Amb tot plegat, podríem afirmar que Star Wars ha tornat a escoltar els fans i L’últim Jedi no té por de parlar a través de les seves imatges de la qüestió del llegat de la franquícia, com si no volgués quedar-se fora de la conversa. La via que pren per resoldre aquest conflicte potser és la menys imaginativa, però satisfarà els seguidors i dona peu a un nou renaixement narratiu d’aquesta epopeia, més colossal i matriarcal que mai. Perquè al llarg de les seves dues hores i mitja (excessives), Johnson apuntala una fantasia revolucionària en què les dones transmeten els verdaders valors de la revolta: no lluitar contra el que s’odia, sinó salvar el que s’estima. Elles són les grans protagonistes: Ridley, Kelly Marie Tran, Laura Dern i, òbviament, una Carrie Fisher amb una intensa força de gravetat. No ha sigut mai una gran Jedi, però aquí se’ns mostra com la millor princesa possible: tendra, comprensiva, poderosa i veu d’autoritat.
