Amb pocs mesos de diferencia s’han estrenat dues pel·lícules –La promesa, que avui ens ocupa, i Una història de bojos, de Robert Guédiguian- que aborden el genocidi armeni des de personalitats fílmiques sensiblement diferents però amb resultats en pantalla que no em semblen tan divergents com al principi es podria pensar. Les dues pel·lícules substancien una història d’amor com a element molt rellevant de la trama. En totes dues s’hi aborda l’amistat, la traïció i el desengany com a relacions personals que transiten entre els cabalosos meandres dels episodis històrics que s’expliquen. Es diferencien en el fet que el film de Terry George ho fa des de l’epopeia i l’èpica, el relat grandiloqüent i el pressupost ambiciós.
Falla una mica el càsting dels protagonistes, francament ensopits, i la clara voluntat d’homenatjar Doctor Jivago –el metge atrapat per la guerra i entre l’amor de dues dones- grinyola més que no pas funciona. A estones voreja l’esperit del fulletó, de la minisèrie en dos capítols –van apareixent actors espanyols fent cameos i acaba resultant empipador-, i li manca la força d’un director amb més intencionalitat rere la càmera. El conjunt acaba funcionant perquè en el terç final l’emoció es desferma i flueix amb versemblança, destil·la sinceritat més enllà de l’esquemàtica i molt poc original fórmula mainstream que utilitza. La ignomínia i el silenci que envolten encara avui el genocidi armeni queden retratats i denunciats.