"Com pot viure una dona com a esclava sexual al segle XXI?"
Anna Bofarull estrena 'Sinjar', una pel·lícula sobre la violència de l'Estat Islàmic contra les dones
BarcelonaL'Eman Eido tenia nou anys el 2014, quan l'Estat Islàmic la va segrestar i la va vendre a un home de 70 anys per 100 dòlars. Sotmesa a la voluntat d'aquest home, l'Eman va patir un infern d'abusos i maltractaments. Ara aquesta jove kurda té 17 anys, ha deixat enrere tota aquella brutalitat i a més s'ha convertit en la coprotagonista d'una pel·lícula, Sinjar, que s'estrena aquest divendres. El film porta el nom del lloc on viu, una zona del Kurdistan iraquià habitada per iazidites que van ser víctimes d'un genocidi comès pels jihadistes ara fa vuit anys. La cineasta Anna Bofarull va seguir-ho intensament a través dels mitjans de comunicació i el 2016 va decidir viatjar fins a Sinjar per conèixer aquella realitat en primera persona. "Em va tocar molt saber que estaven segrestant les dones de la minoria iazidita i les estaven convertint en esclaves sexuals. Com pot viure una dona com a esclava sexual al segle XXI?", diu Bofarull.
A través de les converses amb dones refugiades i d'un extens procés de documentació, Bofarull va construir tres històries de tres dones aparentment desvinculades però amb el territori de Sinjar com a element en comú. Eido interpreta l'Arjin, una adolescent que aconsegueix escapar-se de l'Estat Islàmic i acaba enrolant-se a l'exèrcit per combatre'l. "En una de les visites al Kurdistan iraquià ens vam trobar un grup de noies molt joves que eren supervivents i feien teràpia col·lectiva. Em va sobtar molt la seva força i les ganes de tirar endavant. Era el meu deure fer-los lloc a la pel·lícula", afirma Bofarull.
El film també acompanya la Hadia (Halima Ilter), una esclava sexual que viu atrapada amb els seus fills a casa d'un matrimoni musulmà. L'home la viola repetidament i la dona l'obliga a treballar fins a l'extenuació en les tasques de la llar. "Des de la llunyania, el que ens sobta més és la violència més física que pateixen, però quan estan mesos i anys vivint en aquesta situació tot es relativitza. El més terrible per a elles ja no és la violació física quotidiana sinó el terror psicològic de veure com els prenen els fills. Aquesta amenaça constant és el més dur de la pel·lícula", explica Bofarull.
La tercera història recau en Nora Navas i transcorre a Barcelona: és la vivència d'una mare que veu com el seu fill és captat per l'Estat Islàmic i viatja fins a Síria i l'Iraq per lluitar. Navas interpreta la Carlota, una infermera viuda que malda amb el sentiment de culpa derivat de la desaparició del noi (Guim Puig). El film ressegueix el patiment de la mare davant d'una situació que no entén i que se li escapa de les mans. "Volia que l’espectador entrés a les tres històries des de l’empatia. Moltes dones no han sabut detectar el radicalisme dels seus fills perquè fingeixen beure alcohol o fumar per passar desapercebuts", diu la cineasta, que ambienta la pel·lícula abans dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils.
Repatriades per l'exèrcit espanyol
Sinjar va rodar-se a principis del 2020 a Duhok, una zona a uns 200 quilòmetres de Sinjar i on es troben bona part dels camps de desplaçats kurds. L'equip de la pel·lícula va aconseguir la col·laboració de tota la comunitat i de les autoritats kurdes per a la gravació, que compta amb alguns actors no professionals i figurants dels camps de refugiats. L'arribada de la pandèmia, però, va desmuntar-los els plans. "Van començar a tancar aeroports i alguns actors no van poder arribar al rodatge. Al final ens quedava una setmana de gravació en interiors. Vam decidir tancar-nos i seguir rodant, perquè no sabíem quan podríem tornar", diu Bofarull.
Uns dies després, però, volar a Catalunya ja era impossible. Tots els vols comercials estaven suspesos i les fronteres s'havien tancat pel coronavirus. Bofarull i el seu equip van acabar tornant en helicòpter fins a Bagdad i van ser repatriades per l'exèrcit espanyol en un avió de les forces armades. Ara ho recorda com una aventura: "En cap moment vam sentir una amenaça o por pel virus, érem una bombolla i estàvem bé. Ens ho vam prendre com una gran experiència".